Quatre Barres

Quatre Barres

Joaquim Horta (Barcelona, 1930)

HOME AMB ESPERANÇA

Acabarem algun dia, potser demà,

amb les paraules inútils i boniques,

el dring de la porcellana fina,

i les marionete de foscos colors.

I ensenyarem als fills, parits sense dolor,

el com i el perquè de cada cosa,

i els baixarem al carrer, sense temor,

i jugaran a construir pobles.

I tocaran la terra,

i la faran seva i de tots,

i escriuran, amb nous mots,

noves lleis, història i vida.

També vindrà un vaixell de vela àgil,

esquivant tempestes i roques altives,

i s'endurà tot l'or de la terra, mites i falsos déus,

i ens deixarà quieta la mar, i una barca petita.

Anb ella anirem a saludar els pobles,

a l'espatlla un sarrío amb eines i amb llibres,

als ulls un esclat d'alegria,

i creurem en els homes i en els dies.

(um poema de Paraules per a no dormir, 1960)

Quatre Barres

Josep Anselm Clavé foi um revolucionário federalista, republicano e utópico, que partilhou das ideias do francês Étienne Cabet e do seu sonho de criação dum paraíso social chamado Icaria. Clavé, levado pelos seus ideais altruístas e operários propôs-se tirar os operários das tabernas onde, perdida a sua auto-estima, se envileciam no alcoolismo e na depravação que com grande intensidade retratariam, uns anos mais tarde, os escritores do Naturalismo. Com esse fim fundou grupos corais masculinos e, a partir dessa iniciativa, foi tecendo uma estrutura associativa que ia para além da actividade musical e recreativa, quer pela sua acção social e cultural quer por constituir um mecanismo de coesão e de construção de auto-estima das classes operárias, além de reforçar uma ligação aos estereótipos nacionalistas, que, bem ou mal, construia naqueles tempos a burguesia e que serviram de base ideológica ao movimento que veio a ser chamado «la Renaixença» (Renascença). “As flores de Maio” é uma bela peça coral e, ainda que não a melhor de Clavé, aquela que mais profundamente se enraizou na tradição musical catalã. 

"LES FLORS DE MAIG" DE JOSEP ANSELM CLAVÉ.

LA UTOPIA FETA MÚSICA

     Josep Anton Vidal

Les èpoques de crisi solen ser un espai obert als somiadors, als creadors de vides impossibles, que, malgrat tot, il·luminen l'horitzó i obren expectatives i camins que no haurien existit sense ells. El segle XIX, que s'inaugura amb la sacsejada que comporten, d'una banda, la difusió de l'ideari de la Revolució Francesa i, d'una altra, el canvi social associat al triomf de la Revolució Industrial i a la crisi dels models de societat agrarista de l'Antic Règim, és un temps convuls, en què es produeix la crisi i la fallida de sistemes, estructures i formes de vida seculars, alguns d'ells ancestrals, i potser per això és també un espai obert al somni i la utopia.

D'aquell segle convuls, em sembla, en sabem poc. Els historiadors que s'hi han acostat, que són molts, ho han fet sovint condicionats per l'afany de trobar-hi les arrels dels grans fets del segle XX, amb la intenció de descobrir-hi els fonaments de la gran història del XX. I la contaminació ideològica de les investigacions ha seleccionat i ordenat interessadament la lectura del XIX. El constitucionalisme, l'obrerisme, el socialisme, l'anarquisme, el sindicalisme, el nacionalisme, l'europeisme... Els punts de vista per contemplar la història del XIX tenen la complexitat d'un poliedre d'innombrables cares.

La vida de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ocupa els cinquanta anys més canviants, pletòrics d'idees i convulsos del segle XIX català i espanyol, des dels darrers anys de l'absolutisme de Ferran VII fins a la restauració monàrquica després del fracàs de la Primera República.

Clavé, fill d'una família menestral, fou músic, escriptor i polític. Encara adolescent, abandonà l'ofici en què s'havia iniciat i va assajar de guanyar-se la vida cantant pels cafès i les tavernes. Aquesta activitat, amb tocs de bohèmia, va anar acompanyada d'una ferma militància republicana i de la visió utòpica icariana que compartia, entre d'altres, amb el seu amic Narcís Monturiol, pioner de la navegació submarina. Seguidors de les idees utòpiques del francès Étienne Cabet, somiaven amb un comunisme utòpic que havia de materialitzar-se en la creació d'Icària, la comunitat ideal que, a desgrat de la bondat d'intencions de l'ideari, havia de culminar, anys més tard, en successius fracassos.

Clavé, demòcrata i republicà, comunista utòpic, probablement francmaçó, fou un home d'acció, un revolucionari que s'implicà activament en la lluita política, que va ser empresonat diverses vegades i que, quan va arribar el moment de dur a la pràctica les seves idees, s'hi va comprometre políticament. L'any 1868, arran del moviment revolucionari ("La Gloriosa") que destronà Isabel II, participà en la junta revolucionària i ocupà, a partir d'aleshores, diferents càrrecs que el portaren a ser, successivament, President de la Diputació de Barcelona, Governador Civil de Castelló i Delegat del Govern a Tarragona, ja ambla Primera República Espanyola. El cop d'Estat del general Pavia, el gener del 1874, va posar fi al somni republicà i democràtic. Clavé va morir el mes de febrer d'aquell mateix any, a Barcelona, sense haver conegut l'èxit dels somnis que tant havia cobejat. El somni utòpic d'Icària continuava aquells anys lluitant per fer-se realitat, en contra dels obstinats egoismes de la condició humana, en terres americanes. A Barcelona on, al Poblenou, davant el mar, s'havia endagat una primera Icària l'any 1846, l'experiment havia estat efímer; la idea fracassada va quedar en l'imaginari de l'obrerisme català, en el qual alimentà una idealitzada propensió àcrata. El nom d'Icària es va incorporar al pla de l'Eixample, de la nova Barcelona que dissenyà Ildefons Cerdà i avui és encara el nom de l'avinguda que travessa l'indret a ran de mar on va néixer la Icària barcelonina.

L'obra de Clavé com a músic és indestriable de la conjuntura històrica en què va viure. L'any 1843, va emprendre un projecte social i musical que va tenir un èxit ràpid, sorprenent i durador, perquè s'ha perpetuat fins avui i ha conservat viva la seva memòria com la dels grans prohoms de la nostra història. Crec que deuen ser pocs els pobles de Catalunya que no hagin donat el nom de Clavé a una plaça, un carrer o una associació cultural i popular.

El projecte de Clavé tenia com a objectiu fer sortir els obrers de les tavernes, en una època en què la pèrdua de referents, el desarrelament, la urbanització, la misèria i l'explotació que van acompanyar la revolució industrial i el maquinisme provocaven una pèrdua d'autoestima en les classes treballadores que sovint es dissolia dramàticament en l'alcoholisme i la depravació. Amb aquest objectiu va començar la formació de societats corals masculines. L'any 1845, fundà "L'Aurora", que aviat va esdevenir "La Fraternitat", ja convertida en quelcom més que una coral, perquè assumia funcions de socors mutus. Aquesta primera iniciativa, que aviat va prendre el nom d'"Euterpe", es va estendre per tot el territori català i valencià, on es van formar les societats euterpenses o "cors de Clavé". Abans de 20 anys hi havia ja prop de noranta associacions corals en territori català i valencià, i fins i tot a Cuba.

L'any 1862, al recinte dels Jardins d'Euterpe (a l'actual Passeig de Gràcia), Clavé hi va fer sonar la marxa de Tannhäuser i altres fragments instrumentals i corals d'aquesta obra wagneriana. Fou, probablement, la primera vegada que la música de Wagner sonà a la Península i inaugurà amb això un corrent wagnerià que es consolidà cap a la darreria del segle i que s'ha mantingut fins avui.

La formació d'un repertori coral adequat al seu propòsit fou una de les preocupacions de Clavé, que amplià la seva formació musical. El moviment de la Renaixença l'encoratjà a emprar el català i, amb això, el moviment coral es va vincular a una determinada concepció del catalanisme, una fusió que s'ha perpetuat fins avui.

La peça que us convido a escoltar és una de les més reeixides de la producció coral d'Anselm Clavé, si més no la que ha arrelat amb més força en la sensibilitat popular i en la nostra tradició musical: Les flors de maig, una peça exquisida:

Prop del riu hi ha una verneda,
i un saló enmig sa espesura
amb catifes de verdures i
amb sofàs de troncs de faig.

Lloc agrest a on van les nines
i on besant sa cara hermosa
les confon l’aura amorosa
amb les flors del gentil maig.
I els ocells busquen son niu
entremig de la verneda,
i el ocells busquen son niu,
entremig del bosc joliu,
entremig de la verneda,
entremig del bosc joliu.

Sota d'un salze sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si!
És son mirall fresca font cristal·lina
són sos adornos violetes del bosc.

Altra teixint matisada guirnalda
gronxa son cos que és de gràcia un tresor.

Altra amb son blanc cabridet a la falda
canta més fi que el festiu rossinyol.

Més ay de los cors que en són d'eixes noies
les més riques toies del mes de les flors,
sí, del mes de les flors,
sí, del mes de les flors.

La vesprada al camp regala
d'albes perles bona almosta,
ja el sol vell fugia a la posta
i d’estels s’omple el cel blau.

Pastoretes ans no soni
de la queda la campana
ballarem una pavana
amb vosaltres sia siusplau.

I els ocells de dins son niu
glosaran una tonada,
i els ocells de dins son niu
glosaràn un cant festiu.
I els ocells de dins son niu
glosaran una tonada
i els ocells de dins son niu
glosaran un cant festiu.

Sota de un salze sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si!
És son mirall fresca font cristal·lina
són sos adornos violetes del bosc.

Altra teixint matisada guirnalda
gronxa son cos que és de gràcia un tresor.

Altra amb son blanc cabridet a la falda
canta mes fi que el festiu
que el festiu rossinyol.

Més ay de los cors que en són d'eixes noies
les més riques toies del mes de les flors
sí, del mes de les flors,
sí, del mes de les flors.

Clavé, fidel al seu lema "progrés, virtut i amor", va deixar una empremta inesborrable amb la creació d'un moviment musical coral i associatiu que continua ben viu en la Catalunya actual malgrat les enormes diferències de la societat d'avui respecte de la de mitjan segle XIX. Amb la seva iniciativa va donar eines als obrers per construir la seva autoestima, per considerar-se capaços de cultura i dignitat i per descobrir en l'associacionisme una eina fonamental de construcció social i de futur. Els ideals democràtics, republicans i utòpics de Clavé van quedar gravats en la seva biografia i en la seva música. A ell s'atribueix la música de "La campana", himne de combat revolucionari, amb lletra d'Abdó Terrades, un altre republicà, federalitsta i utòpic, traductor de l'obra de Cabet Historia popular de la revolución francesa (1846) i a qui Clavé dedicà l'obra coral La Revolución (1868), que inclou parcialment la música de "La campana", l'himne republicà català que us proposo escoltar:

Ja la campana sona,
Lo canó ja retrona...
Anem, anem, republicans, anem!
A la victòria anem!
Ja és arribat lo dia
que'l poble tant volia;
fugiu, tirans, lo poble vol ser rey.

Ja la campana sona...

La bandera adorada
que jau allí empolvada,
Correm, germans, a l'aire enarbolem!

Etc.

Tot just iniciada la Segona República Espanyola, el 18 d'abril del 1931 l'Orfeó Català va estrenar "El cant del poble", una composició amb lletra de Josep M. de Sagarra i música d'Amadeu Vives que els havia estat encarregada amb el propòsit que substituís "Els Segadors" com a himne nacional de Catalunya. Si el propòsit era aquest, calia que la música estigués fortament arrelada en l'ànim popular, i Amadeu Vives va recórrer a la música d'una composició de Clavé, "Los xiquets de Valls". El nou himne, però, no va arrelar en l'ànim popular. Us proposo d'escoltar-lo en la veu de Núria Feliu:

Glòria, catalans, cantem!
Cantem amb l’ànima!,
un crit i una sola veu:
Visca la pàtria!

La nostra terra és redimida!
El gran moment és arribat!
Fora els ultratges! Lluny la mentida!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta!
Voli sobre el front l’estel
de la senyera!

Tenim les venes per estimar-la,
i en la tempesta del combat,
tenim els braços per defensar-la!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Recordo haver-me embadalit, quan era infant, amb el treball de les brigades d’obrers que adobaven els carrers. D’allò fa molt de temps, però conservo aquelles imatges perfectament identificades i encara familiars.

Els carrers de l’Eixample barceloní que guardo en la memòria estaven coberts amb llambordes, amb milers de peces prismàtiques, gairebé totes iguals, amb vèrtexs cantelluts i la superfície plana en les cares que quedaven colgades en terra i lleugerament bombada en la cara superior. Els operaris les col•locaven hàbilment damunt una capa de sorra i les llambordes anaven ajustant-se cadascuna amb les veïnes com si haguessin estat fabricades precisament per encaixar amb les que tenien al costat i no amb cap altra. Els rengles de pedra, com un exèrcit disciplinat i uniforme, avançaven horitzontalment cobrint el carrer de banda a banda. Els operaris els piconaven metòdicament perquè quedessin ben clavats al sòl de sorra, i l’excés de sorra que les llambordes desplaçaven anava omplint les escletxes entre una peça i una altra i el conjunt esdevenia compacte i ferm.

L’eina dels piconadors era un cilindre de fusta, rematat amb un cèrcol metàl•lic a la part inferior, per evitar que la fusta s’esquerdés i s’obrís, i cenyit a la part superior per un altre cèrcol, també de ferro, proveït de dues nanses orelludes. L’operari, eixarrancat per tal d’aguantar-se ferm en terra i per protegir-se els peus, calçats amb espardenyes, d’un cop accidental, aixecava el picó a pes de braços, amb el cos tirat lleugerament enrera per recompondre l’equilibri que la feixuguesa de l’eina descomponia, i el deixava caure damunt les llambordes amb força i ritme calculats per no esberlar-les ni partir-les; l’eina picava en terra i hi rebotava i l’operari aprofitava el rebot per rematar l’operació amb un repicó en dos o tres temps, amb l'últim dels quals el picó queia sobre la llamborda del costat i hi reprenia els cops amb el mateix ritme.

El so del cop no era estrident, sinó una mica sord, i la cadència el transformava en una melodia monòtona i seguida, POM, pom-pom-pom, com si els carrers fossin el cor de la ciutat i el picó els anés ensinistrant a bategar tots amb el mateix ritme que ell els imposava.

La piconadora, una màquina amb una xemeneia fumejant per damunt d’una cabina elevada des de la qual el maquinista la feia avançar i recular feixugament damunt dues enormes rodes metàl•liques, empenyia un corró enorme, també metàl•lic, que rematava la feina dels piconadors i els n’estalviava la part més feixuga.

Quan els operaris havien completat la primera fase de la feina i el sòl era a punt, el maquinista posava en marxa la piconadora amb una explosió del motor que s’acompanyava d’una primera fumerada negra. Aquella mena de locomotora estrafeta feia uns quants esbufecs fins que el motor trobava el ritme de revolucions adient i la màquina arrencava. No corria pas. Circulava lentament, però de manera inexorable anava prement les llambordes fins a deixar-ne una superfície uniforme, sense cap prominència que, en el futur, pogués ser un obstacle a la marxa dels vehicles o un entrebanc per als vianants. La superfície dels carrers, però, no era plana, sinó ostensiblement còncava per facilitar l’escorriment de la pluja i dels orins dels cavalls i altres bèsties de càrrega que encara circulaven disputant-se l’espai amb els automòbils, que, cada vegada més nombrosos, auguraven la derrota inevitable de les sofertes i castigades bèsties.

El lector, si n’hi ha cap que s’entretingui amb aquestes línies, m’ha de perdonar. Quan s’ha superat amb escreix el meridià de la vida, el passat comença a pesar més que l’esdevenidor i els records interfereixen constantment amb el nostre discurs, que, a poc que badem, se’ns torna divagatori i erràtic. Aquesta és la raó per la qual, en aquest text, la referència a la piconadora, que havia de fer la funció d’introducció, ha reclamat un protagonisme imprevist i s’ha menjat gairebé tot l’espai. I ara em toca el córrer per escriure, ras i curt, el que havia de ser la part essencial d’aquest text en el qual la imatge de la piconadora, que, amb un ritme inalterable i amb la insensibilitat de les màquines, aixafa el camí fins a deixar-lo igual i uniforme, havia de ser un símil de la política que el nou govern de l’Estat espanyol està duent a terme amb l’obstinació cega d’una bèstia encabestrada.

El govern espanyol està actuant amb la subordinació mecànica i la insensibilitat d’una piconadora. No em refereixo només a l’economia, un terreny en el qual les directrius europees i les recomanacions i amenaces dels qui tallen el bacallà –que, per la nostra dissort, són els mateixos que ens han dut criminalment a la situació de fallida en què ens trobem– proporcionen al govern espanyol, com als governs d’altres països en situació similar, la coartada perfecta per encobrir la seva incapacitat política i personal per fer alguna cosa que no sigui defensar interessos particulars o gregaris. No, el terreny en el qual el govern del PP, amb Mariano Rajoy d’esqueller, està passant la piconadora no és només l’economia, sinó l’Estat.

Des del primer moment en què vam veure clarament que, afavorit per la irresponsabilitat política de Rodríguez Zapatero i el Partido Socialista Obrero Español, el PP tenia obert el camí per obtenir la majoria absoluta al parlament espanyol, se'ns va fer evident que en el terreny econòmic hauria de seguir les directrius que li dictessin des de fora i que, per tant, li quedaria molt poc espai per a la seva política; en canvi, allà on podria actuar a pleret i aplicar la “seva” política era en l’estructura de l’Estat. A més, la crisi li podia proporcionar la coartada perfecta per aixafar ben aixafat aquell invent de l’Estat de les autonomies i tornar a concentrar el poder en un Estat central, perquè el centralisme és una opció de la qual no s’han apartat mai ni el PP, ni el PSOE, ni l’imaginari polític del nacionalisme espanyol, fondament arrelat en la ciutadania de totes les classes socials, que el guarden en la consciència col•lectiva emmascarat o disfressat de patriotisme.

Mancades d’arrels polítiques, les autonomies espanyoles, amb l’excepció d’aquelles que tenen voluntat d’aconseguir un Estat propi, es rendeixen fàcilment a la idea d’una Espanya forta i poderosa, perquè aquesta imatge s’ajusta al seu imaginari patriòtic, i no els molesta la perspectiva de la centralització. A més, els seus trets identitaris no estan sota sospita i els poden fer volar tant com vulguin, no cal que ningú els talli les ales, perquè han encaixat en l’imaginari folklòric i pintoresc del nacionalisme espanyol. Aquestes autonomies dòcils, gens suspectes de vindicacions identitàries, que es reconeixen elles mateixes com a mers òrgans de gestió administrativa i que no tenen cap altre causa ni finalitat que servir de contrapès a la força centrífuga de les autonomies que, com Catalunya o el País Basc, volen tractar l’Estat espanyol d’igual a igual, no són vistes com un problema polític pel govern de Mariano Rajoy ni pel nacionalisme espanyol. El problema, i per tant la raó que mou la política recentralitzadora del PP, és especialment Catalunya.

Catalunya és l’obsessió, la bèstia negra del nacionalisme espanyol. Hi tenen una fixació malaltissa, fins al punt que, malgrat que l’economia catalana és bàsica per a la sostenibilitat econòmica del conjunt de l’Estat, fan tot el possible per ofegar-la, per impedir-ne la viabilitat... L’obcecació anticatalana del nacionalisme espanyol és alhora criminal amb Catalunya, perquè, tot impedint-ne el creixement, l’ofega i en procura la destrucció, i suïcida per a Espanya, perquè sembra amb sal el territori que és pilar essencial de la riquesa i el dinamisme de l’Estat.

Darrerament van guanyant espai en la premsa i en el debat polític dues tendències oposades: la independència i la intervenció. La via autonomista ha fracassat: independència, diem uns; intervenció, diuen els altres. Molts partidaris de la independència veuen en l’actual marc de drets garantits per les constitucions internacionals la seguretat que la consecució d’un Estat propi es possible, i que ho és per la via pacífica. Els partidaris de la recentralització i la intervenció troben en la crisi i en la gestió econòmica la coartada per sostreure a les autonomies dissidents un poder que, en la seva convicció, l’Estat mai no hauria hagut de delegar; i també s’emparen en les garanties de la llei i l’ordre per consumar els seus propòsits.

Jo, ho he de reconèixer, no sóc gens optimista. El debat sobre el futur d’aquest país continua segrestat per vells esquemes, per prejudicis nacionalistes, per una història arnada, mal construïda, mal llegida, mal entesa i mal explicada, i per un munt de vicis, tòpics i perversions diverses. I els interessos que realment estan en joc, no aconsegueixen de fer-se un espai en el debat.

Els pròxims mesos, però, el joc polític haurà d’assajar d’obrir camins decisius, i apareixeran explícitament o de manera subterrània els problemes essencials de la difícil articulació desigual que és l’actual Estat espanyol. Tant de bo fóssim capaços de posar-los damunt la taula per fer-ne una anàlisi objectiva i cercar-hi solucions democràtiques i creatives, coherents amb el sistema de llibertats igualitari en el marc del dret internacional i de la racionalitat. Crec, però, que no ens en sortirem. Des del govern del PP ja s’ha anat dient que l’actual conjuntura no ens permet la vel•leitat de posar dempeus "nacions inventades".

Nacions inventades, diuen. I ho diuen amb un desvergonyiment insultant. Que potser no saben qui són? Que han oblidat d’on vénen? Que potser no saben que no han encertat mai ni a definir, ni a cohesionar aquest invent que anomenen Espanya i que han aixecat sobre la conquesta i la manca de llibertats, i que volen perpetuar a base de prepotència, maltractament i espoli? I malgrat tot, aquesta invenció podia haver estat un punt de trobada a partir del qual s’hauria construït un projecte comú si el nacionalisme espanyol hagués estat capaç d’entendre-la, respectar-la i estimar-la en la seva diversitat... 

Que no coneixen la pròpia història?

Potser és per això que jo he decidit deixar espai obert al record i a la memòria, com he fet a l’inici d’aquest text. Perquè en els dies que vindran ens caldrà saber del cert qui som i d’on venim, i, sobretot, ens caldrà saber i recordar qui són “ells” i d’on vénen. Ens caldran fermesa, resolució i coratge. Per això, espero que no se’ns afluixi la memòria, no fos cas que ens els creguéssim.

 Josep A. Vidal

HOJE É DIA 1 DE MAIO - DA FORÇA DO TRABALHO

- NO PAÍS BASCO, NA GALIZA, NA CATALUNHA, ... POR TODO O LADO

Gernikako Arbola

POESIA

Esanen dute
hau
poesia
eztela,
baina nik
esanen diet
poesia
mailu bat
dela.

 

Gabriel Aresti (Bilbau 1933 - 1975), 1963

 

 

POESIA

Dirão
que isto
não é
poesia,
mas
dir-lhes-ei
que a poesia
é um
martelo.

 

(versão portuguesa a partir da tradução castelhana do autor)

Sempre Galiza!

Monólogo do velho trabalhador

Agora tomo o sol. Pero até agora

traballei cincoenta anos sin sosego.

Comín o pan suando día a día

nun labourar arreo.

Gastei o tempo co xornal dos sábados,

pasou a primavera, veu o inverno.

Dinlle ao patrón a frol do meu esforzo

i a miña mocedade. Nada teño.

O patrón está rico á miña conta,

eu, á súa, estou vello.

Ben pensado, o patrón todo mo debe.

Eu non lle debo

nin xiquera iste sol que agora tomo.

Mentras o tomo, espero.

  

Quatre Barres

Quatre Barres

Josep Anton Vidal traz-nos a música do grupo valenciano Al Tall e a história da batalha de Almansa, travada em 25 de abril de 1707. Em Almansa, o exército franco-espanhol - sob o comando dum inglês - derrotou as forças aliadas de Portugal, Grã-Bretanha e das Províncias Unidas - comandadas por um francês - abrindo caminho para a ocupação do reino de Valência, constituindo um passo importante na consolidação da Espanha Bourbónica. Com a subsequente imposição das leis de Castela, a punição e a limitação das liberdades valencianas. Derrota recordada num ditado popular valenciano aplicável a situações de calamidade: 

 

   "Quando o mal vem de Almansa, a todos alcança".

Un altre 25 d'Abril... fa 305 anys...

El mal que ve d'Almansa i encara dura

     Josep Anton Vidal

La batalla d'Almansa lliurada el 25 d'abril del 1707 entre les forces de l'arxiduc d'Àustria Carles VI contra Felip V d'Espanya obrí les portes del País Valencià a l'exèrcit borbònic i a la desfeta de les llibertats valencianes mitjançant la imposició dels decrets de Nova Planta, que sotmetien el territori vençut a les lleis de Castella. El conflicte, d'abast europeu, no estava resolt i la guerra va continuar fins a la caiguda de Catalunya el 1714.

La guerra va tenir també un rerefons social amb l'enfrontament de les classes benestants –els botiflers–, partidaris del Borbó, i la classe popular per excel·lència, els llauradors –anomenats maulets– austriacistes. Hom diu que valencians i catalans celebrem una derrota; no és pas cert: commemorem la pèrdua de les llibertats, perquè no volem oblidar qui som i d'on venim.

El grup de folk valencià Al Tall, amb una llarga trajectòria que començà l'any 1975 i en la qual han mantingut com a constant la recerca i la recuperació de les arrels musicals tradicionals, van enregistrar als anys vuitanta Romanç del cec. Per mitjà d'aquesta forma de música tradicional de tan llarga tradició, evoquen els fets de la batalla d'Almansa amb l'estil crític que els caracteritza.

Va ser a la tardor
de 1705
que a Altea desembarca
Baptista Basset
com a general
de l'exèrcit de Carles el d'Àustria.
Entra en la Marina
i passeja per pobles i viles
i en moltes comarques
als maulets va distribuint armes
i donant raons,
convencent a tots els llauradors
que l'Arxiduc Carles
ha promés suspendre tributs i gravàmens
i tot el país
li va plantar cara al borbó Felip V.

Els reis i governants
de tota Europa
es posen a l'aguait
i al plet s'aboquen,
que està en discussió
la corona dels regnes d'Espanya
i els dos aspirants
una guerra van a provocar,
buscant aliances
amb altres estats dos exèrcits preparen,
Felip de Borbó i
Carles d'Àustria, tals són els seus noms.

Als pobles van renàixer
les esperances
d'arrancar el poder
als nobles senyors
i en poques setmanes
el camí de València aplanaren;
maulets i aliats
dominaren pobles i ciutats;
d'una punta a l'altra
el país va tornar a obrir les arques
per traure al carrer
les senyeres contra el botifler
i l'Arxiduc Carles
a la porta de Quart aclamaren
i ell feu jurament
d'obedir i defendre les lleis.

Del dia que ara esmente
guardeu memòria:
el 25 d'abril
de1707
que trista batalla
va somoure la terra d'Almansa;
l'exèrcit borbó
al de l'Àustria va véncer d'un colp
i sense defenses
ocuparen comarques senceres.
Mal dia va nàixer
qui ordenà destruccions i matances.
Si el mal ve d'Almansa
amb raó diuen que a tots alcança:
no es pot oblidar
que en la boca del poble ha quedat.

Després que va sotmetre
tot el país
i va tractar els hòmens
amb gran crueltat,
pensà que era l'hora
d'augmentar el poder de la seua corona
i sense tardança
promulgà el Decret de Nova Planta,
pel qual suprimia
les lleis i costums de la pràctica antiga
i ens va prohibir
que parlàrem la llengua d'ací.
Senyors i senyores,
de la història us hem fet el reconte;
si voleu seguir,
en els llibres está tot escrit.

La sabiduria popular ha resumit l'abast de la catàstrofe que va suposar la derrota d'Almansa en una frase que ha esdevingut el paradigma de totes les grans calamitats:

                        "quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança".

I en l'ànim dels pobles vençuts ha quedat també la memòria dels qui van lluitar per les llibertats. En el llenguatge comú i en el llenguatge polític s'ha consolidat l'adjectiu "botifler", fortament pejoratiu, per designar els qui trenquen el compromís d'agermanament amb el propi poble i, de vegades fent professió de fidelitat identitària, es lliuren servilment als qui ens han llevat les llibertats. I de la mateixa manera, els "maulets", els homes de la terra, han esdevingut un referent en la vindicació de la identitat i en la lluita política per la recuperació de les llibertats perdudes. Escolteu, si us ve de gust, "El cant dels maulets", interpretat per Al Tall en directe a València. El que veureu i escoltareu és l'explosió d'un sentiment col·lectiu que desborda les convencions de l'espectacle musical:

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull.
Polimenteu fustes, emblanquineu murs
perquè Carles d’Àustria, ha jurat els Furs.

Enrrameu de murta, places i carrers,
abastiu de piules, xavals i xiquets.
Aclariu la gola, amb vi i moscatell
que no hi ha qui pare, el pas dels maulets.

Vine Pilareta, que et pegue un sacsó,
els peixos en l’aigua i els amos al clot,
i si no l’empara, el Nostre Senyor,
tallarem la cua, a Felip de Borbó.

Si l’oratge es gira, en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quant més curt ens lliguen, més perill tindran,
passeu-me la bota, i segui tocant.

Nas lendas populares há imagens recorrentes, independentemente dos povos em cujo imaginário se enraízam. O milagre das rosas que os portugueses reivindicam, e que é protagonizado por Isabel de Aragão, a mulher de D. Dinis, é igualmente reivindicado pelos húngaros e praticado por Isabel da Hungria, por sinal tia materna de Isabel de Aragão e também canonizada pela Igreja Católica. Acresce a favor da Santa Isabel da Hungria o facto de ter nascido muito antes. Milagres dos séculos XIII e XIV, não havia internet e, pelos vistos, a ICAR não respeita o Código de Direitos de Autor – mas quer que respeitemos feriados religiosos!

São Jorge, santo que a Igreja em 1969 excluiu do calendário litúrgico, foi padroeiro de Portugal e de muitos outros países o que é proeza de monta para um santo que Igreja denuncia como  não o sendo. É padroeiro da Catalunha – S. Jordi, celebrado em  23 de Abril, hoje. Segundo a lenda, São Jorge (só Jorge, segundo o Vaticano) matou o dragão que atemorizava o povo. No sangue do dragão floresceu gentilmente  uma rosa que o santo gentilmente colheu dando-a de presente à sua princesa. A lenda é referida desde o século IX.

Manda a tradição que os namorados devem neste dia dar de presente livros. No Vaticano não se respeita nem o Código de Direitos de Autor nem as leis que regulam a concorrência, pois um santo com diploma obtido sabe-se lá onde (na Independente?) faz concorrência a São Valentim – apoiado pelos lóbis norte-americanos, nomeadamente pela Coca-Cola representada por um lapão que dá pelo nome de Pai Natal. E a Igreja não protesta como fez agora relativamente à ideia do actual governo português ter dito que ia eliminar dois feriados religiosos.

O que é sábio por parte dos catalães é terem convertido uma festa da tradição popular no Dia do Livro. É bonito ver as Ramblas com jovens e menos jovens trocando livros e beijos. Dirão – mas é a mesma manobra comercial do Dia de São Valentim – usar uma lenda para incitar ao consumo. Será. Mas consumir livros é que não é o mesmo. O livro é um produto comercial, mas é também um produto diferente.

Neste dia, as ruas de Barcelona enchem-se de rosas e de livros. As Ramblas logo pela manhã se transformam num mar de  vendedores e de compradores de livros. Ao longo do dia os escritores mais populares autografam os exemplares dos leitores, tanto na rua como em livrarias. Em 1995 a UNESCO declarou o dia 23 de Abril como o Dia Internacional do Livro. Há santos e santos. Há milagres e milagres…

Pau Casals (1876 - 1973) nasceu em Vendrell, uma pequena cidade da Catalunha, começou a estudar formalmente violoncelo aos 11 anos, e os seus estudos foram patrocinados por elementos da realeza espanhola. Começou a sua carreira como solista internacional em Paris, aos 23 anos. Em 1914 fundou a Escola Normal de Música em Paris e  uma orquestra em Barcelona, actuando também  como maestro.

Durante a guerra civil espanhola, permaneceu exilado em França e, posteriormente recusou viver sob a ditadura de Franco, ficando, no entanto, a viver bem perto da sua terra, mas do outro lado da fronteira…Na segunda guerra mundial ajudou os refugiados da Espanha fascista. Recusou sempre tocar em países declaradamente com a vigência de ditaduras (União Soviética, em 1917, Alemanha em 1933 e Itália em 1935). Em 1950, aceitou participar no bicentenário da morte de Bach, no Festival de  Prades, onde tocou o seu arranjo da balada catalã “Canção dos pássaros”, como um protesto  à opressão que continuava a vigorar em Espanha.  Em 1958, juntou-se ao seu amigo, o filósofo Albert Schweitzer, num apelo à paz e desarmamento nuclear. E foi aos 95 anos que tocou o seu “Hino das Nações Unidas” em 1971, perante os membros da Assembleia das Nações Unidas”.

O famoso “hino” contra a opressão”:

Quatre Barres

A Assembleia Nacional Catalã - um caminho para um Estado próprio

Assemblea Nacional Catalana (ANC)

- um movimento para a unidade da cidadania para a independência da Catalunha

A Assembleia Nacional Catalã (ANC)

 

A ANC é uma plataforma impulsionada a partir da sociedade civil com vista a trabalhar em prol duma soberania plena para a Catalunha. As pessoas participam a título individual. Os impulsionadores definem a nova entidade como uma força com o território e os diversos setores da sociedade.

 

Constituída em assembleia de cidadãos, no emblemático Palau Sant Jordi em Barcelona, no passado mês de abril, a ANC é herdeira das consultas populares pelo direito a decidir e tem como objetivo a mobilização da sociedade catalã com vista a reinvindicar a realização, em 2014, dum referendo oficial na nação catalã sobre a autodeterminação.

 

Quatre Barres

Diada Catalana - 23 de abril - Dia da Catalunha em Lisboa 

Entre as atividades que têm lugar, em Lisboa, no âmbito da celebração do dia de Sant Jordi temos:

Colóquio livre sobre relações entre as línguas catalã e portuguesa.

 

Exposição de cartazes da Catalunha.

Banca de divulgação de materiais para a aprendizagem da língua catalã e da revista Capicua, uma ponte entre as letras catalãs e portuguesas.

 

Aula aberta de cultura catalã com membros de CatalunyApresenta.

Dia 23 de Abril, na Faculdade de Letras da Universidade de Lisboa, conforme programa abaixo.

Entrada livre.

Quatre Barres

Raimon. Itinerari poètic en la festivitat de Sant Jordi i el dia del llibre

     por Josep Anton Vidal

Catalunya celebra avui una de les diades més sentides del seu calendari festiu. La festivitat de Sant Jordi, en la qual coincideixen el dia del llibre i la festa de la rosa. El llibre esdevé protagonista evident i omnipresent de la diada. I això sol és ja un fet molt remarcable en els temps que corren.

Enguany, el pregó de la festa a la ciutat de Barcelona ha estat encomanat a Raimon, el cantant valencià, nascut a Xàtiva l'any 1940, que passats els 70 anys conserva una veu atractiva i ferma, ben timbrada, i, dalt de l'escenari, aquella presència enèrgica i aquella capacitat de captivar i emocionar el públic que ha sabut mantenir al llarg de la seva extensa carrera.

"Hi ha llibres que et canvien la vida", ha dit Raimon, i ha fet memòria de la seva trobada amb els grans poetes de la literatura catalana. En primer lloc, Salvador Espriu, de la poesia del qual va saber extreure'n sonoritats exquisides. Després, els grans clàssics del segle XV, el Segle d'Or de la nostra literatura: Ausiàs Marc, Anselm Turmeda, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Joan Timoneda, Jaume Roig.

Raimon ha sabut sempre interpretar i mantenir el compromís amb la llengua i la cultura catalana sense estridències ni fissures. "Hem viscut per salvar-vos els mots", diu Salvador Espriu en el poema Inici de càntic en el temple, que va cantar Raimon. Són paraules pensades en la llarga postguerra i la fèrria dictadura que patí el nostre país. Estava en joc la nostra supervivència com a poble (com ho està una altra vegada avui, en un context històric diferent, però amb els mateixos enemics al davant). Per això, la diada de Sant Jordi, amb la festa del llibre inclosa, té un fort component de catalanitat i vindicatiu.

Permeteu-me, doncs, que amb aquest mateix esperit us convidi avui a aproximar-nos, acompanyats per les cançons de Raimon, als versos d'alguns dels grans poetes en llengua catalana.

Escoltem en primer lloc El meu poble i jo, un poema de Salvador Espriu. "Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo..."

EL MEU POBLE I JO

 

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

El primer acostament de la música de Raimon a la poesia d'Espriu fou el poema "Cançó de la plenitud del matí", que forma part del recull "Cançons de la roda del temps". Us proposo d'escoltar-la:

CANÇÓ DE LA PLENITUD DEL MATÍ

 

Llum de retorn de barca:
la solitud guanyada.
A l'or caminat del dia,
llum de retorn de barca.

 

Sóc. I en un lleu, benigne
hàlit de vida d'aire,
per mar i somnis duia
la solitud guanyada.

Per tancar aquest apropament a la poesia d'Espriu, us proposo d'escoltar "He mirat aquesta terra". El suport del vídeo fa un recorregut pels paisatges de les diferents comarques del nostre país:

HE MIRAT AQUESTA TERRA

 

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

L'any 1970 Raimon va enregistrar "Veles e vents", un poema d'Ausiàs Marc, primer en un disc senzill i després en un LP que incloïa altres poemes de poetes clàssics. Us proposo d'escoltar-ne una interpretació recent, del febrer del 2011:

VELES E VENTS

 

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

Un dels grans poetes del segle XV fou Joan Roís de Corella. La seva "Balada de la garsa i l'esmerla", un plant amorós, té una traducció excel·lent en la música de Raimon:

BALADA DE LA GARSA I L'ESMERLA

 

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".

Joan Timoneda és un poeta del segle XVI, també valencià, com Roís de Corella i Ausiàs Marc. En la seva obra, amb diversitat de registres, destaca la poesia amatòria. Raimon va musicar "Bella, de vós som namorós", un poema amorós amb un toc desenfadat i picardiós:

Per acabar aquest itinerari raimonià per la poesia en llengua catalana us proposo un tema de força actualitat tot i ser obra d'un poeta nascut al segle XIV i de biografia singular: el mallorquí Anselm Turmeda. Fou frare franciscà i acabà la seva vida a Tunis (1425), on fou conegut amb el nom d'Abd Allāh ibn 'Abd Allāh al-Targūman al-Mayūrqī, nom que adoptà després de la seva conversió a l'islam. Us proposo d'escoltar "L'elogi dels diners", musicat per Raimon el 1969 i publicat en l'àlbum "Per destruir aquell qui l'ha desert":

ELOGI DELS DINERS

 

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

Quatre Barres

Tete Montoliu, grande figura do jazz internacional, interpretando "temas brasileiros" e uma versão jazzística do Concerto de Aranjuez gravada en Lisboa.

El virtuosisme jazzístic de Tete Montoliu

     por Josep A. Vidal

El jazz té a Catalunya un persistent arrelament que ha obert espai, de fa molts anys, a les grans figures d'aquest gènere, instrumentistes i vocals, per mitjà de nombrosos festivals internacionals, el de Barcelona, el de Terrassa, el d'Andorra, el dela CostaBrava... Aquest arrelament persistent i extens va acompanyat del sorgiment d'intèrprets, especialment instrumentistes, i de formacions jazzístiques, així com d'espais dedicats a aquesta expressió musical.

La figura més rellevant que ha produït el jazz a Catalunya ha estat Tete Montoliu, extraordinari pianista i compositor. Vicenç Montoliu, que adoptà el nom artístic de "Tete", va néixer a Barcelona l'any 1933 i hi morí el 1997. Afectat de ceguesa congènita, es formà musicalment de la mà del seu pare, que ja conreava el gènere jazzístic. Continuà estudis a l'Escola Municipal de Barcelona. A partir de la seva actuació al Festival Internacional de Jazz de Canes l'any 1958, es decantà definitivament per aquest gènere com a intèrpret i com a compositor. La seva intensa carrera el va projectar internacionalment i va treballar amb grans figures del jazz, però també en solitari.

Us proposo d'escoltar-lo amb Herbie Lewis i Billy Higgins en la interpretació de Darn that Dream que van enregistrar a Colònia l'any 1990 per a la televisió alemanya:

Tete Montoliu enregistrà, l'any 1974, Temes brasilers, Alberto Moraleda (contrabaix), Miguel Angel Lizandra (bateria) i Pedro Díaz (percusión), del qual us proposo escoltar Desafinado – Meditação – Tristesa:

Finalment, si n'heu gaudit i en voleu un altre tast, podeu escoltar la interpretació jazzística que va enregistrar a Lisboa l'any 1990 del Concert d'Aranjuez de Joaquín Rodrigo:

Quatre Barres

Eduard Toldrà: un tast exquisit de sensibilitat i perfecció

(Amb motiu del cinquantanari de la seva mort)

Se celebra enguany el cinquantanari de la mort del compositor català Eduard Toldrà*. Nascut a Vilanova i la Geltrú l'any 1895, Toldrà debutà com a violinista l'any 1912. Després de diverses estades de perfeccionament musical a París, Berlín i Viena, exercí la docència com a professor de violí i arribà a dirigir l'Escola Municipal de Música de Barcelona.

L'any 1944 fou, arran de la formació de l'Orquestra Municipal de Barcelona, en fou nomenat director. En la seva extensa producció com a compositor hi trobem obres simfòniques, com la Suite en mi major (1919) i la suite La filla del marxant (1934), i música de cambra, com Quartet de corda en do menor (1914) i Vistes al mar, obra per a quartet de corda estrenada el 1921. Fou autor també d'un gran nombre d'obres per a cobla, entre les quals destaquen Les danses de Vilanova (1920) i La maledicció del comte Arnau, per a tres cobles i timbales (1926), i sardanes com Sol ponent (1917), Sol ixent (1922) i Vilanovina (1946), entre moltes altres. Fou autor també de l'òpera còmica El giravolt de maig i de nombroses cançons i de composicions musicals inspirades en l'obra literària de poetes catalans i castellans.

Com a director, l'any 1961 estrenà al Liceu de Barcelona la versió escènica de l'Atlàntida, l'obra inacabada de Manuel de Falla sobre el poema èpic de Jacint Verdaguer, que fou completada pel seu deixeble Cristóbal Halffter. Amb l'enregistrament d'El sombrero de tres picos, al capdavant de l'Orchestre National Française, va ser guardonat, l'any 1958, amb el Grand Prix du Disque de l'Académie Charles Cros.

Us convido a escoltar tres peces força representatives dels diferents registres de l'obra de Toldrà com a compositor. És una primera aproximació, perquè us en faré, al llarg d'aquest any, altres propostes de la seva extensa producció.

En primer lloc Festeig, una cançó catalana en la veu del baríton Manuel Ausensi. Es tracta d'un enregistrament de l'any 1959. Els sorolls de l'agulla sobre la placa es poden disculpar per l'interès de l'enregistrament, perquè Ausensi en fa una interpretació perfecta i deliciosa, i perquè dirigeix l'orquestra el mateix Eduard Toldrà.

En segon lloc, una sardana, la primera que Toldrà va compondre, a l'edat de disset anys. La singularitat d'aquesta peça és que fou escrita per a flauta i piano. La sardana és una de les danses tradicionals catalanes, d'una complexitat musical i coreogràfica que bé mereix una atenció monogràfica. Es balla generalment interpretada per una formació musical característica: la cobla. En parlarem en una altra ocasió. Aquesta Sardana per a flauta i piano és una peça singular, molt ben interpretada per Bernat Castillejo, flauta, i Adolf Pla, piano:

I en tercer lloc, una peça de cambra, probablement l'obra més difosa de Toldrà, Vistes al mar, concretament el 2n moviment. L'interpreta el García Abril Quartett i l'enregistrament correspon al concert del mes de desembre del 2010 a l'Auditorio Nacional de Madrid.

D'aquesta obra mestra, Toldrà en va fer una versió simfònica, que us proposaré d'escoltar en una altra ocasió.

(*) Dades biogràfiques extretes de l'article Toldrà, Eduard, de "Gran Enciclopèdia Catalana"

Quatre Barres

La Dansa de la Mort

Quatre Barres

Ignasi Ribera i Rovira - Portugal Literari

Ignasi Ribera i Rovira

Castellbell i el Vilar, Bages, 1880 — Barcelona, 1942

Advogado, poeta e jornalista.

Viveu em Portugal onde deu a conhecer aspetos da cultura e política catalãs, tendo igualmente divulgado na Catalunha a cultura portuguesa, em artigos e conferências, dos quais uma boa parte publicados em livro: Portugal artístic (1905), Portugal literari (1912).

Traduziu obras do português para o catalão e para o castelhano, sendo nomeadamente autor duma versão em catalão de poesia e prosa portuguesa: Atlàntiques (1913), Contistes portuguesos (1913). Poesia i prosa (1905).

Publicou outras obras, de ensaio, como Iberisme (1907), Portugal y Galicia: Nación (1911) e de poesia Mos tres amors (1901), Esguards (1908) e Solitaris (1912).

"Portugal Literari",  publicado em 1912 em dois volumes pela Biblioteca Popular l'Avenç, recolhia as conferências dadas sobre o tema em 1905. Ribera i Rovira é considerado como o introdutor dos estudos de português na Catalunha, em 1906, e do catalão em Portugal, em 1907, tendo fundado, em 1909, a primeira Casa do Catalão em Lisboa.

No 100º aniversário da publicação de Portugal Literari e 70º da morte do autor, o jornalista Sebastià Bennassar e o professor Josep Pich i Mariona Lloret, lançaram uma bem sucedida campanha de angariação de micro-mecenato com o objetivo de reeditar aquela obra.

Abaixo a sua descrição do projeto.

REEDICIÓ DE "PORTUGAL LITERARI", DE IGNASI RIBERA I ROVIRA

Descripción del proyecto

Quatre Barres

D'Enric Granados al bolero. Un itinerari insòlit

La proposta que us vull fer avui us convida a un itinerari insòlit que comença allà on vam acabar la crònica anterior: amb la peça d'Enric Granados "La maja y el ruiseñor", que vam sentir interpretada al piano pel compositor mateix i cantada en la versió escènica per Victòria dels Àngels. Des d'aquest punt, l'itinerari ens farà fer un salt fins al Carib, on ens deixarem portar pels ritmes de l'estil tropical i ens endisarem en el laberint seguint, com si fos el fil d'Ariadna, aquesta Goyesca núm. 4 amb què comencem el viatge. Pels camins del laberint ens acompanyarà la veu operística d'un extraordinari tenor, i arribarem a la sortida gronxant-nos en l'enganxosa melodia d'un bolero... I no tingueu cap por del Minotaure: entretingut entre la ballaruca, la nostàlgia i els efluvis sentimentals, quedarà més abatut que si s'hagués enfrontat amb Teseu.

1: COMENÇA L'ITINERARI...

Recordem la peça de Granados "La maja y el ruiseñor" interpretada per una extraordinària pianista catalana que va actuar a totes les grans sales de concert del món, intèrpret excel·lent de Granados: Alícia de Larrocha.

2: ENTREM AL LABERINT...

De la peça que acabeu d'escoltar, interpretada magistralment per Alícia de Larrocha, una jove compositora mexicana, Consuelito Velázquez, va extreure, l'any 1940, una cançó romántica que va estrenar el mexicà Emilio Tuero i que va aconseguir al llarg del segle i fins als nostres dies el mèrit extraordinari de la transversalitat, perquè l'ha interpretada, en versió orquestral o cantada, pràcticament tothom i des de tots els estils: des de Machín fins als Beatles, passant per Caetano Beloso, Elvis Presley, Cesária Évora, Chucho Valdés, Sinatra, Nat King Cole, Louis Amstrong, Gatica, Paul Anka, Kylie Minogue, Andy Williams, Pedro Infante, Charles Aznavour i Edith Piaff, Los Panchos, Joao Gilberto, Mireille Mathieu, Nana Moskouri, Connie Francis, Dalida, etc. etc. etc. etc.

Heu endevinat el nom de la cançó? No patiu, ja us el dic: "Bésame mucho".

Us convido a escoltar-la interpretada per l'orquestra d'un català universal, que va néixer a Girona al mateix temps que s'estrenava el segle XX (és a dir, l'1 de gener del 1900) i que fou una de les figures emblemàtiques del Holliwood dels anys 40 i 50: Xavier Cugat.

Cugat, que es traslladà a Cuba amb la família quan era encara infant i que va tornar a Catalunya després d'un llarg itinerari americà, fou també un dibuixant i caricaturista de trets molt personals. En parlarem un altre dia.

3: A DINS DEL LABERINT...

"Bésame mucho" no és pas una cançó catalana. Però podem veure-la com el paradigma d'una certa catalanitat genètica ignorada. La dels descendents americans dels catalans emigrats, que ignoren la seva ascendència –catalana, portuguesa, espanyola, italiana, irlandesa...– o en tenen una vaga noció. Per les venes d'aquesta cançó circulen les notes sobre un tema espanyol del compositor català Enric Granados. Un tema que han cantat també algunes de les grans veus de l'òpera contemporània: Domingo, Carreras, Villazón...

Deixem que la interpretació que en fa el tenor català Josep Carreras ens guiï fins a la sortida del laberint:

4: A LA SORTIDA DEL LABERINT...

Arribem al final. I encara us en proposo una nova audició. La versió bolero més genuïna, en la veu d'un altre cantant català. Ramon Calabuch, conegut amb el nom artístic de "Moncho".

Moncho és un excel·lent cantat de boleros. Nascut al barri barceloní de Gràcia, on viu una extensa comunitat gitana, va tenir com a mestre el seu oncle, Antoni González, conegut amb el nom artístic d'El Pescaílla –marit de la cantant gaditana Lola Flores.

Sentirem Moncho en una interpretación conjunta amb el mexicà Rafael Basurto i la sevillana Tamara. L'escenari és la plaça Belluga, de Múrcia.

5: LA TORNADA A CASA

Si no heu abandonat el viatge abans d'arribar al final o si no esteu ja cansats de la proposta, podeu celebrar l'arribada a casa escoltant una veu pròxima que, als companys portuguesos d'aquest viatge insòlit, els retornarà al paisatge pròxim i estimat de la llar.

I, acabat el viatge, tot escoltant la veu càlida, sensible, imprescindible, de Cesária Évora...

 

...cantant, amb el seu accent portuguès caboverdià, la lletra en castellà d'una cançó mexicana que ha estat cantada amb tots els accents del món i per les venes de la qual circula –com la sang– les notes d'una cançó Goyesca que parla d'una maja i que va compondre un compositor català que s'ofegà a l'oceà quan el vaixell en què tornava a casa després d'haver presentat la seva obra a Nova York va ser torpedinat per un submarí alemany en el marc d'una guerra estúpida que destrossava el món...

...potser ens adonarem que això que anomenem cultura i que sentim cadascú de nosaltres com a propi no és mai una barrera que ens separa, sinó una força que ens uneix per dins i que obre camins, a voltes laberíntics, dels uns als altres.

Quatre Barres

Notícias da associação cultural Catalunyapresenta sobre o programa para o Dia Mundial da Poesia, 24 de março, e para a Diada Catalana (Dia da Catalunha) em Lisboa, dia 23 de Abril.  

Caros amigos,

No próximo sábado 24 de março pelas 16h fomos convidados a participar no Dia Mundia da Poesia na Biblioteca Camões de Lisboa. A nossa atividade vai consistir  numa pequena apresentação do projecto da revista litéraria Capicua e depois vamos declamar alguns dos poemas da revista e outros da literatura catalã. Gostávamos que viessem participar e declamar. Há programadas mais atividades ao longo da tarde. As pessoas interessadas, podem responder a este mail e logo que possível entraremos em contacto.

Para além disto, a associação vai participar com uma bancada informativa e de livros e rosas no dia 23 de abril (dia de Sant Jordi e dia Mundial do Livro) na DIADA CATALANA − uma jornada de linguística comparada entre o português e o catalão que contará com a presença de professores da Universitat de Barcelona e da Universidade de Lisboa.  No Anfiteatro III – Faculdade de Letras Universidade de Lisboa, das 10h30 até as 20h.

Saudaçãos e até breve,

A Junta diretiva

Atividades ao longo do dia:
Banca de divulgação materiais para a aprendizagem da língua catalã e da revista Capicua, uma ponte entre as letras catalãs e portuguesas.
Exposição de cartazes sobre o património cultural, arquitetónico e natural da Catalunha.

Mais informações e inscrições em:
acortils@campus.ul.pt

Quatre Barres

Dizem que são catalãs as raízes das habaneras.

Vários escritores catalãs fizeram letras para habaneras, entre eles Manuel Vásquez Montalbán.

 El Meu Avi (O Meu Avô) é uma das mais conhecidas e considerada das mais autênticas.

Aqui deixamos também De què parles, habanera (De que falas, habanera) cantada por Marina Rossell.

 

El meu avi

De què parles, habanera

Quatre Barres

Objetivo Catalunha: um Estado próprio

Assemblea Nacional Catalana

- um movimento que procura a unidade da cidadania para obter a independência

No passado sábado, 10 de março, constituiu-se em reunião realizada em Barcelona a Assemblea Nacional Catalana, com o objetivo de promover a realização em 2014 dum referendo sobre a independência.

A Assembleia Nacional Catalã é herdeira das consultas populares pela independência realizadas em diferentes pontos da Catalunha e foi constituída por diferentes coletivos sociais com o objetivo de pressionar os partidos políticos com vista a convocar um referendo sobre a independência da Catalunha.

O ato de constituição da Assembleia Nacional Catalã teve lugar em Barcelona, no Palau Sant Jordi, contando com a participação de cerca de 7 mil pessoas que, numa assembleia que durou cerca de cinco horas, aprovaram os estatutos da nova entidade que estabeleceu como objetivo principal o de trabalhar para a criação dum consenso maioritário na sociedade catalã a gfavor da independência e de reivindicar a realização dum referendo sobre a questão para março de 2014.

Entre as matérias debatidas e as moções apresentadas conta-se, nomeadamente, a decisão da Assembleia de descartar a possibilidade de se apresentar enquanto tal a eleições.

Entre os participantes encontravam-se vários membros dos partidos políticos independentistas, como Solidaritat catalana per la independència e  Esquerra Republicana de Catalunya. A Assembleia recebeu igualmente o apoio público de diversas personalidades da política, cultura e desporto da Catalunha.

Quatre Barres

Gernikako Arbola

Com a música catalã que nos dá a conhecer semanalmente, Josep Anton Vidal traz-nos também pedaços da cultura e  da história catalãs e, pour cause, das suas relações com o estado espanhol. Hoje a cantata de Lluís Llach sobre os assassinatos na cidade basca de Gasteiz (Vitória) em 1976, interpretada naquela mesma cidade no 30º aniversário daquele massacre pela polícia por ocasião duma reunião de trabalhadores. Fraga Iribarne, que alguns e o próprio quiseram branquear do seu papel no franquismo e fascismo espanhol, é tido como responsável político da ação policial.

"­Campanades a mort", una esborronadora cantata de Lluís Llach que clama contra els crims comesos en els Fets de Vitòria del 3 de març del 1976

El passat dia 3 es van complir 36 anys dels Fets de Vitòria. Aquell dia, en què a la ciutat basca de Vitòria (Gasteiz) tenia lloc una jornada de vaga, es va celebrar una assemblea de treballadors a l'església de San Francisco, al barri de Zaramaga.

L'Espanya del postfranquisme immediat era encara l'Espanya franquista.¹ Les forces policials eren les mateixes, i eren també els mateixos els seus comandaments i els seus mètodes. També eren les mateixes les ordres que rebien des del govern, ocupat per personatges significatius dels governs de Franco, reconvertits en profetes de la nova democràcia. Ocupava el ministeri de governació –com a responsable directe de l'ordre públic–, Manuel Fraga Iribarne. En el ministeri de relacions sindicals, Rodolfo Martín Villa. Tots dos havien estat insignes ministres de Franco.

Als afores del temple les forces policials es comunicaven amb els seus comandaments i rebien l'ordre de desallotjar l'església com fos, a les bones o a les males:

- No podemos desalojar [la iglesia], porque está repleta de tíos y por las afueras está rodeada de personal. ¡Vamos a tener que emplear las armas! Cambio.

- Sacadlos como sea.

La policia va entrar a l'església... No hi va valdre cap restricció, ni l'oposició del rector ni la salvaguarda que atorgava al recinte el Concordat vigent ambla SantaSeu.

A l'interior del temple, hi van disparar gasos lacrimògens. Els obrers, enmig del pànic, van cercar la sortida per fugir de l'infern en què s'havia convertit l'espai tancat de l'església.

Quan van començar a sortir, encegats per les llàgrimes provocades per l'efecte del gas i per la indignació, la policia que els esperava fora va començar a disparar amb metralletes i pistoles; els qui intentaven fugir cap als costats eren frenats pels cops de porra i la brutalitat de les forces policials que els barraven el pas.

Els comandaments policials continuaven informant els seus superiors:

- ­¿Cómo está por ahí el asunto? ­

- Te puedes figurar, después de tirar más de mil tiros y romper la iglesia de San Francisco... Te puedes imaginar cómo está la calle y cómo está todo. [...]  Dile a Salinas, que hemos contribuido a la paliza más grande de la historia. ­Aquí ha habido una masacre. [...] Pero de verdad una masacre.²

Van ser morts a trets al lloc dels fets o posteriorment a conseqüència de les ferides Pedro María Martínez Oci, obrer, 27 anys; Francisco Aznar Clemente, operari i estudiant, 17 anys: Romualdo Barroso Chaparro, obrer, 19 anys; José Castillo, obrer, 32 anys, i Bienvenido Pereda, obrer, 30 anys. Desenes de ferits greus per bala, per pilotes de goma i per cops i centenars de ferits lleus.

El responsable polític del que la policia va definir com a "masacre" fou Manuel Fraga Iribarne, que, mort recentment, ha estat elogiat per la majoria dels polítics i les forces polítiques majoritàries, tant de dretes com d'esquerres, com un dels "pares constitucionals" d'aquest "miracle" que ha estatla Transiciódemocràtica espanyola. Dic "miracle" perquè després d'un itinerari de trenta anys els postulats menys conjunturals del franquisme, els més essencials, han renascut reconvertits en postulats constitucionals i aparentment democràtics i amenacen realment la possibilitat que es facin realitat les esperances democràtiques en la vida política d'aquest país. L'herència viva del franquisme és avui una hipoteca que estem pagant: hipoteca escombraries, però hipoteca tanmateix.

Aquell dia del 1976 Manuel Fraga era en viatge oficial a Alemanya i, en els afers interiors, el substituïa qui era aleshores ministre Secretario General del Movimiento –el partit únic creat per Franco per aglutinar totes les forces polítiques que havien participat en el Alzamiento Nacional–, Adolfo Suárez, el mateix que després seria nomenat president del Govern i que ha passat a la història com a factotum i líder del període històric dela Transició Democràtica.

Arran d'aquells fets, Lluís Llach va compondre una cantata que ha esdevingut inseparable d'aquells actes criminals i de l'evocació d'aquell temps tan convuls de la història recent de l'Estat espanyol; una cantata que ha quedat gravada amb foc i amb ràbia en la memòria col·lectiva dels qui el vam viure. "Campanades a mort" és una peça impressionant, que no es pot sentir sense una esgarrifança. L'any 2006 el mateix Llach la va interpretar a Vitòria en l'acte commemoratiu del trentè aniversari dels Fets del 1976.

No us perdeu aquesta audició i escolteu-la fins al final. En unes paraules de presentació, Llach recorda que aquells fets foren el primer gran fracàs de la Transició: "Todos los que estamos aquí sabemos que aquello fue un acto de terror del Estado ejectuado por las fuerzas del orden estatales, con mandos estatales, responsables ministeriales estatales... Pero lo que yo no podía imaginar aquella noche cuando empecé a componer, en un piano vertical, "Campanadas..." es que después de 30 años nosotros conmemoraríamos el olvido del Estado, de quienes no han pedido perdón, no han reconocido los hechos [...] Les perseguirá nuestra memoria para siempre".³

¹ Avui, l'Espanya del franquisme és encara ben viva, però d'una altra manera... D'això en parlarem un altre dia.

² El documental rodat clandestinamente pel Colectivo de Cine de Madrid (Adolfo Garijo, Tino Calabuig i Andres Linares) recull algunes d'aquestes converses policials: http://www.youtube.com/watch?v=wZIurkLo2P0&feature=related

³ El lector interessat que vulgui dedicar una estona llarga, pot veure el film documental sobre "LOS ASESINATOS DE VITORIA-GASTEIZ EL 3 DE MARZO DE 1976", de TV3. http://www.youtube.com/watch?v=FZA8df8t4I4&feature=related