Quatre Barres

Josep Anselm Clavé foi um revolucionário federalista, republicano e utópico, que partilhou das ideias do francês Étienne Cabet e do seu sonho de criação dum paraíso social chamado Icaria. Clavé, levado pelos seus ideais altruístas e operários propôs-se tirar os operários das tabernas onde, perdida a sua auto-estima, se envileciam no alcoolismo e na depravação que com grande intensidade retratariam, uns anos mais tarde, os escritores do Naturalismo. Com esse fim fundou grupos corais masculinos e, a partir dessa iniciativa, foi tecendo uma estrutura associativa que ia para além da actividade musical e recreativa, quer pela sua acção social e cultural quer por constituir um mecanismo de coesão e de construção de auto-estima das classes operárias, além de reforçar uma ligação aos estereótipos nacionalistas, que, bem ou mal, construia naqueles tempos a burguesia e que serviram de base ideológica ao movimento que veio a ser chamado «la Renaixença» (Renascença). “As flores de Maio” é uma bela peça coral e, ainda que não a melhor de Clavé, aquela que mais profundamente se enraizou na tradição musical catalã. 

"LES FLORS DE MAIG" DE JOSEP ANSELM CLAVÉ.

LA UTOPIA FETA MÚSICA

     Josep Anton Vidal

Les èpoques de crisi solen ser un espai obert als somiadors, als creadors de vides impossibles, que, malgrat tot, il·luminen l'horitzó i obren expectatives i camins que no haurien existit sense ells. El segle XIX, que s'inaugura amb la sacsejada que comporten, d'una banda, la difusió de l'ideari de la Revolució Francesa i, d'una altra, el canvi social associat al triomf de la Revolució Industrial i a la crisi dels models de societat agrarista de l'Antic Règim, és un temps convuls, en què es produeix la crisi i la fallida de sistemes, estructures i formes de vida seculars, alguns d'ells ancestrals, i potser per això és també un espai obert al somni i la utopia.

D'aquell segle convuls, em sembla, en sabem poc. Els historiadors que s'hi han acostat, que són molts, ho han fet sovint condicionats per l'afany de trobar-hi les arrels dels grans fets del segle XX, amb la intenció de descobrir-hi els fonaments de la gran història del XX. I la contaminació ideològica de les investigacions ha seleccionat i ordenat interessadament la lectura del XIX. El constitucionalisme, l'obrerisme, el socialisme, l'anarquisme, el sindicalisme, el nacionalisme, l'europeisme... Els punts de vista per contemplar la història del XIX tenen la complexitat d'un poliedre d'innombrables cares.

La vida de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ocupa els cinquanta anys més canviants, pletòrics d'idees i convulsos del segle XIX català i espanyol, des dels darrers anys de l'absolutisme de Ferran VII fins a la restauració monàrquica després del fracàs de la Primera República.

Clavé, fill d'una família menestral, fou músic, escriptor i polític. Encara adolescent, abandonà l'ofici en què s'havia iniciat i va assajar de guanyar-se la vida cantant pels cafès i les tavernes. Aquesta activitat, amb tocs de bohèmia, va anar acompanyada d'una ferma militància republicana i de la visió utòpica icariana que compartia, entre d'altres, amb el seu amic Narcís Monturiol, pioner de la navegació submarina. Seguidors de les idees utòpiques del francès Étienne Cabet, somiaven amb un comunisme utòpic que havia de materialitzar-se en la creació d'Icària, la comunitat ideal que, a desgrat de la bondat d'intencions de l'ideari, havia de culminar, anys més tard, en successius fracassos.

Clavé, demòcrata i republicà, comunista utòpic, probablement francmaçó, fou un home d'acció, un revolucionari que s'implicà activament en la lluita política, que va ser empresonat diverses vegades i que, quan va arribar el moment de dur a la pràctica les seves idees, s'hi va comprometre políticament. L'any 1868, arran del moviment revolucionari ("La Gloriosa") que destronà Isabel II, participà en la junta revolucionària i ocupà, a partir d'aleshores, diferents càrrecs que el portaren a ser, successivament, President de la Diputació de Barcelona, Governador Civil de Castelló i Delegat del Govern a Tarragona, ja ambla Primera República Espanyola. El cop d'Estat del general Pavia, el gener del 1874, va posar fi al somni republicà i democràtic. Clavé va morir el mes de febrer d'aquell mateix any, a Barcelona, sense haver conegut l'èxit dels somnis que tant havia cobejat. El somni utòpic d'Icària continuava aquells anys lluitant per fer-se realitat, en contra dels obstinats egoismes de la condició humana, en terres americanes. A Barcelona on, al Poblenou, davant el mar, s'havia endagat una primera Icària l'any 1846, l'experiment havia estat efímer; la idea fracassada va quedar en l'imaginari de l'obrerisme català, en el qual alimentà una idealitzada propensió àcrata. El nom d'Icària es va incorporar al pla de l'Eixample, de la nova Barcelona que dissenyà Ildefons Cerdà i avui és encara el nom de l'avinguda que travessa l'indret a ran de mar on va néixer la Icària barcelonina.

L'obra de Clavé com a músic és indestriable de la conjuntura històrica en què va viure. L'any 1843, va emprendre un projecte social i musical que va tenir un èxit ràpid, sorprenent i durador, perquè s'ha perpetuat fins avui i ha conservat viva la seva memòria com la dels grans prohoms de la nostra història. Crec que deuen ser pocs els pobles de Catalunya que no hagin donat el nom de Clavé a una plaça, un carrer o una associació cultural i popular.

El projecte de Clavé tenia com a objectiu fer sortir els obrers de les tavernes, en una època en què la pèrdua de referents, el desarrelament, la urbanització, la misèria i l'explotació que van acompanyar la revolució industrial i el maquinisme provocaven una pèrdua d'autoestima en les classes treballadores que sovint es dissolia dramàticament en l'alcoholisme i la depravació. Amb aquest objectiu va començar la formació de societats corals masculines. L'any 1845, fundà "L'Aurora", que aviat va esdevenir "La Fraternitat", ja convertida en quelcom més que una coral, perquè assumia funcions de socors mutus. Aquesta primera iniciativa, que aviat va prendre el nom d'"Euterpe", es va estendre per tot el territori català i valencià, on es van formar les societats euterpenses o "cors de Clavé". Abans de 20 anys hi havia ja prop de noranta associacions corals en territori català i valencià, i fins i tot a Cuba.

L'any 1862, al recinte dels Jardins d'Euterpe (a l'actual Passeig de Gràcia), Clavé hi va fer sonar la marxa de Tannhäuser i altres fragments instrumentals i corals d'aquesta obra wagneriana. Fou, probablement, la primera vegada que la música de Wagner sonà a la Península i inaugurà amb això un corrent wagnerià que es consolidà cap a la darreria del segle i que s'ha mantingut fins avui.

La formació d'un repertori coral adequat al seu propòsit fou una de les preocupacions de Clavé, que amplià la seva formació musical. El moviment de la Renaixença l'encoratjà a emprar el català i, amb això, el moviment coral es va vincular a una determinada concepció del catalanisme, una fusió que s'ha perpetuat fins avui.

La peça que us convido a escoltar és una de les més reeixides de la producció coral d'Anselm Clavé, si més no la que ha arrelat amb més força en la sensibilitat popular i en la nostra tradició musical: Les flors de maig, una peça exquisida:

Prop del riu hi ha una verneda,
i un saló enmig sa espesura
amb catifes de verdures i
amb sofàs de troncs de faig.

Lloc agrest a on van les nines
i on besant sa cara hermosa
les confon l’aura amorosa
amb les flors del gentil maig.
I els ocells busquen son niu
entremig de la verneda,
i el ocells busquen son niu,
entremig del bosc joliu,
entremig de la verneda,
entremig del bosc joliu.

Sota d'un salze sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si!
És son mirall fresca font cristal·lina
són sos adornos violetes del bosc.

Altra teixint matisada guirnalda
gronxa son cos que és de gràcia un tresor.

Altra amb son blanc cabridet a la falda
canta més fi que el festiu rossinyol.

Més ay de los cors que en són d'eixes noies
les més riques toies del mes de les flors,
sí, del mes de les flors,
sí, del mes de les flors.

La vesprada al camp regala
d'albes perles bona almosta,
ja el sol vell fugia a la posta
i d’estels s’omple el cel blau.

Pastoretes ans no soni
de la queda la campana
ballarem una pavana
amb vosaltres sia siusplau.

I els ocells de dins son niu
glosaran una tonada,
i els ocells de dins son niu
glosaràn un cant festiu.
I els ocells de dins son niu
glosaran una tonada
i els ocells de dins son niu
glosaran un cant festiu.

Sota de un salze sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si!
És son mirall fresca font cristal·lina
són sos adornos violetes del bosc.

Altra teixint matisada guirnalda
gronxa son cos que és de gràcia un tresor.

Altra amb son blanc cabridet a la falda
canta mes fi que el festiu
que el festiu rossinyol.

Més ay de los cors que en són d'eixes noies
les més riques toies del mes de les flors
sí, del mes de les flors,
sí, del mes de les flors.

Clavé, fidel al seu lema "progrés, virtut i amor", va deixar una empremta inesborrable amb la creació d'un moviment musical coral i associatiu que continua ben viu en la Catalunya actual malgrat les enormes diferències de la societat d'avui respecte de la de mitjan segle XIX. Amb la seva iniciativa va donar eines als obrers per construir la seva autoestima, per considerar-se capaços de cultura i dignitat i per descobrir en l'associacionisme una eina fonamental de construcció social i de futur. Els ideals democràtics, republicans i utòpics de Clavé van quedar gravats en la seva biografia i en la seva música. A ell s'atribueix la música de "La campana", himne de combat revolucionari, amb lletra d'Abdó Terrades, un altre republicà, federalitsta i utòpic, traductor de l'obra de Cabet Historia popular de la revolución francesa (1846) i a qui Clavé dedicà l'obra coral La Revolución (1868), que inclou parcialment la música de "La campana", l'himne republicà català que us proposo escoltar:

Ja la campana sona,
Lo canó ja retrona...
Anem, anem, republicans, anem!
A la victòria anem!
Ja és arribat lo dia
que'l poble tant volia;
fugiu, tirans, lo poble vol ser rey.

Ja la campana sona...

La bandera adorada
que jau allí empolvada,
Correm, germans, a l'aire enarbolem!

Etc.

Tot just iniciada la Segona República Espanyola, el 18 d'abril del 1931 l'Orfeó Català va estrenar "El cant del poble", una composició amb lletra de Josep M. de Sagarra i música d'Amadeu Vives que els havia estat encarregada amb el propòsit que substituís "Els Segadors" com a himne nacional de Catalunya. Si el propòsit era aquest, calia que la música estigués fortament arrelada en l'ànim popular, i Amadeu Vives va recórrer a la música d'una composició de Clavé, "Los xiquets de Valls". El nou himne, però, no va arrelar en l'ànim popular. Us proposo d'escoltar-lo en la veu de Núria Feliu:

Glòria, catalans, cantem!
Cantem amb l’ànima!,
un crit i una sola veu:
Visca la pàtria!

La nostra terra és redimida!
El gran moment és arribat!
Fora els ultratges! Lluny la mentida!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta!
Voli sobre el front l’estel
de la senyera!

Tenim les venes per estimar-la,
i en la tempesta del combat,
tenim els braços per defensar-la!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Recordo haver-me embadalit, quan era infant, amb el treball de les brigades d’obrers que adobaven els carrers. D’allò fa molt de temps, però conservo aquelles imatges perfectament identificades i encara familiars.

Els carrers de l’Eixample barceloní que guardo en la memòria estaven coberts amb llambordes, amb milers de peces prismàtiques, gairebé totes iguals, amb vèrtexs cantelluts i la superfície plana en les cares que quedaven colgades en terra i lleugerament bombada en la cara superior. Els operaris les col•locaven hàbilment damunt una capa de sorra i les llambordes anaven ajustant-se cadascuna amb les veïnes com si haguessin estat fabricades precisament per encaixar amb les que tenien al costat i no amb cap altra. Els rengles de pedra, com un exèrcit disciplinat i uniforme, avançaven horitzontalment cobrint el carrer de banda a banda. Els operaris els piconaven metòdicament perquè quedessin ben clavats al sòl de sorra, i l’excés de sorra que les llambordes desplaçaven anava omplint les escletxes entre una peça i una altra i el conjunt esdevenia compacte i ferm.

L’eina dels piconadors era un cilindre de fusta, rematat amb un cèrcol metàl•lic a la part inferior, per evitar que la fusta s’esquerdés i s’obrís, i cenyit a la part superior per un altre cèrcol, també de ferro, proveït de dues nanses orelludes. L’operari, eixarrancat per tal d’aguantar-se ferm en terra i per protegir-se els peus, calçats amb espardenyes, d’un cop accidental, aixecava el picó a pes de braços, amb el cos tirat lleugerament enrera per recompondre l’equilibri que la feixuguesa de l’eina descomponia, i el deixava caure damunt les llambordes amb força i ritme calculats per no esberlar-les ni partir-les; l’eina picava en terra i hi rebotava i l’operari aprofitava el rebot per rematar l’operació amb un repicó en dos o tres temps, amb l'últim dels quals el picó queia sobre la llamborda del costat i hi reprenia els cops amb el mateix ritme.

El so del cop no era estrident, sinó una mica sord, i la cadència el transformava en una melodia monòtona i seguida, POM, pom-pom-pom, com si els carrers fossin el cor de la ciutat i el picó els anés ensinistrant a bategar tots amb el mateix ritme que ell els imposava.

La piconadora, una màquina amb una xemeneia fumejant per damunt d’una cabina elevada des de la qual el maquinista la feia avançar i recular feixugament damunt dues enormes rodes metàl•liques, empenyia un corró enorme, també metàl•lic, que rematava la feina dels piconadors i els n’estalviava la part més feixuga.

Quan els operaris havien completat la primera fase de la feina i el sòl era a punt, el maquinista posava en marxa la piconadora amb una explosió del motor que s’acompanyava d’una primera fumerada negra. Aquella mena de locomotora estrafeta feia uns quants esbufecs fins que el motor trobava el ritme de revolucions adient i la màquina arrencava. No corria pas. Circulava lentament, però de manera inexorable anava prement les llambordes fins a deixar-ne una superfície uniforme, sense cap prominència que, en el futur, pogués ser un obstacle a la marxa dels vehicles o un entrebanc per als vianants. La superfície dels carrers, però, no era plana, sinó ostensiblement còncava per facilitar l’escorriment de la pluja i dels orins dels cavalls i altres bèsties de càrrega que encara circulaven disputant-se l’espai amb els automòbils, que, cada vegada més nombrosos, auguraven la derrota inevitable de les sofertes i castigades bèsties.

El lector, si n’hi ha cap que s’entretingui amb aquestes línies, m’ha de perdonar. Quan s’ha superat amb escreix el meridià de la vida, el passat comença a pesar més que l’esdevenidor i els records interfereixen constantment amb el nostre discurs, que, a poc que badem, se’ns torna divagatori i erràtic. Aquesta és la raó per la qual, en aquest text, la referència a la piconadora, que havia de fer la funció d’introducció, ha reclamat un protagonisme imprevist i s’ha menjat gairebé tot l’espai. I ara em toca el córrer per escriure, ras i curt, el que havia de ser la part essencial d’aquest text en el qual la imatge de la piconadora, que, amb un ritme inalterable i amb la insensibilitat de les màquines, aixafa el camí fins a deixar-lo igual i uniforme, havia de ser un símil de la política que el nou govern de l’Estat espanyol està duent a terme amb l’obstinació cega d’una bèstia encabestrada.

El govern espanyol està actuant amb la subordinació mecànica i la insensibilitat d’una piconadora. No em refereixo només a l’economia, un terreny en el qual les directrius europees i les recomanacions i amenaces dels qui tallen el bacallà –que, per la nostra dissort, són els mateixos que ens han dut criminalment a la situació de fallida en què ens trobem– proporcionen al govern espanyol, com als governs d’altres països en situació similar, la coartada perfecta per encobrir la seva incapacitat política i personal per fer alguna cosa que no sigui defensar interessos particulars o gregaris. No, el terreny en el qual el govern del PP, amb Mariano Rajoy d’esqueller, està passant la piconadora no és només l’economia, sinó l’Estat.

Des del primer moment en què vam veure clarament que, afavorit per la irresponsabilitat política de Rodríguez Zapatero i el Partido Socialista Obrero Español, el PP tenia obert el camí per obtenir la majoria absoluta al parlament espanyol, se'ns va fer evident que en el terreny econòmic hauria de seguir les directrius que li dictessin des de fora i que, per tant, li quedaria molt poc espai per a la seva política; en canvi, allà on podria actuar a pleret i aplicar la “seva” política era en l’estructura de l’Estat. A més, la crisi li podia proporcionar la coartada perfecta per aixafar ben aixafat aquell invent de l’Estat de les autonomies i tornar a concentrar el poder en un Estat central, perquè el centralisme és una opció de la qual no s’han apartat mai ni el PP, ni el PSOE, ni l’imaginari polític del nacionalisme espanyol, fondament arrelat en la ciutadania de totes les classes socials, que el guarden en la consciència col•lectiva emmascarat o disfressat de patriotisme.

Mancades d’arrels polítiques, les autonomies espanyoles, amb l’excepció d’aquelles que tenen voluntat d’aconseguir un Estat propi, es rendeixen fàcilment a la idea d’una Espanya forta i poderosa, perquè aquesta imatge s’ajusta al seu imaginari patriòtic, i no els molesta la perspectiva de la centralització. A més, els seus trets identitaris no estan sota sospita i els poden fer volar tant com vulguin, no cal que ningú els talli les ales, perquè han encaixat en l’imaginari folklòric i pintoresc del nacionalisme espanyol. Aquestes autonomies dòcils, gens suspectes de vindicacions identitàries, que es reconeixen elles mateixes com a mers òrgans de gestió administrativa i que no tenen cap altre causa ni finalitat que servir de contrapès a la força centrífuga de les autonomies que, com Catalunya o el País Basc, volen tractar l’Estat espanyol d’igual a igual, no són vistes com un problema polític pel govern de Mariano Rajoy ni pel nacionalisme espanyol. El problema, i per tant la raó que mou la política recentralitzadora del PP, és especialment Catalunya.

Catalunya és l’obsessió, la bèstia negra del nacionalisme espanyol. Hi tenen una fixació malaltissa, fins al punt que, malgrat que l’economia catalana és bàsica per a la sostenibilitat econòmica del conjunt de l’Estat, fan tot el possible per ofegar-la, per impedir-ne la viabilitat... L’obcecació anticatalana del nacionalisme espanyol és alhora criminal amb Catalunya, perquè, tot impedint-ne el creixement, l’ofega i en procura la destrucció, i suïcida per a Espanya, perquè sembra amb sal el territori que és pilar essencial de la riquesa i el dinamisme de l’Estat.

Darrerament van guanyant espai en la premsa i en el debat polític dues tendències oposades: la independència i la intervenció. La via autonomista ha fracassat: independència, diem uns; intervenció, diuen els altres. Molts partidaris de la independència veuen en l’actual marc de drets garantits per les constitucions internacionals la seguretat que la consecució d’un Estat propi es possible, i que ho és per la via pacífica. Els partidaris de la recentralització i la intervenció troben en la crisi i en la gestió econòmica la coartada per sostreure a les autonomies dissidents un poder que, en la seva convicció, l’Estat mai no hauria hagut de delegar; i també s’emparen en les garanties de la llei i l’ordre per consumar els seus propòsits.

Jo, ho he de reconèixer, no sóc gens optimista. El debat sobre el futur d’aquest país continua segrestat per vells esquemes, per prejudicis nacionalistes, per una història arnada, mal construïda, mal llegida, mal entesa i mal explicada, i per un munt de vicis, tòpics i perversions diverses. I els interessos que realment estan en joc, no aconsegueixen de fer-se un espai en el debat.

Els pròxims mesos, però, el joc polític haurà d’assajar d’obrir camins decisius, i apareixeran explícitament o de manera subterrània els problemes essencials de la difícil articulació desigual que és l’actual Estat espanyol. Tant de bo fóssim capaços de posar-los damunt la taula per fer-ne una anàlisi objectiva i cercar-hi solucions democràtiques i creatives, coherents amb el sistema de llibertats igualitari en el marc del dret internacional i de la racionalitat. Crec, però, que no ens en sortirem. Des del govern del PP ja s’ha anat dient que l’actual conjuntura no ens permet la vel•leitat de posar dempeus "nacions inventades".

Nacions inventades, diuen. I ho diuen amb un desvergonyiment insultant. Que potser no saben qui són? Que han oblidat d’on vénen? Que potser no saben que no han encertat mai ni a definir, ni a cohesionar aquest invent que anomenen Espanya i que han aixecat sobre la conquesta i la manca de llibertats, i que volen perpetuar a base de prepotència, maltractament i espoli? I malgrat tot, aquesta invenció podia haver estat un punt de trobada a partir del qual s’hauria construït un projecte comú si el nacionalisme espanyol hagués estat capaç d’entendre-la, respectar-la i estimar-la en la seva diversitat... 

Que no coneixen la pròpia història?

Potser és per això que jo he decidit deixar espai obert al record i a la memòria, com he fet a l’inici d’aquest text. Perquè en els dies que vindran ens caldrà saber del cert qui som i d’on venim, i, sobretot, ens caldrà saber i recordar qui són “ells” i d’on vénen. Ens caldran fermesa, resolució i coratge. Per això, espero que no se’ns afluixi la memòria, no fos cas que ens els creguéssim.

 Josep A. Vidal

Quatre Barres

Josep Anton Vidal traz-nos a música do grupo valenciano Al Tall e a história da batalha de Almansa, travada em 25 de abril de 1707. Em Almansa, o exército franco-espanhol - sob o comando dum inglês - derrotou as forças aliadas de Portugal, Grã-Bretanha e das Províncias Unidas - comandadas por um francês - abrindo caminho para a ocupação do reino de Valência, constituindo um passo importante na consolidação da Espanha Bourbónica. Com a subsequente imposição das leis de Castela, a punição e a limitação das liberdades valencianas. Derrota recordada num ditado popular valenciano aplicável a situações de calamidade: 

 

   "Quando o mal vem de Almansa, a todos alcança".

Un altre 25 d'Abril... fa 305 anys...

El mal que ve d'Almansa i encara dura

     Josep Anton Vidal

La batalla d'Almansa lliurada el 25 d'abril del 1707 entre les forces de l'arxiduc d'Àustria Carles VI contra Felip V d'Espanya obrí les portes del País Valencià a l'exèrcit borbònic i a la desfeta de les llibertats valencianes mitjançant la imposició dels decrets de Nova Planta, que sotmetien el territori vençut a les lleis de Castella. El conflicte, d'abast europeu, no estava resolt i la guerra va continuar fins a la caiguda de Catalunya el 1714.

La guerra va tenir també un rerefons social amb l'enfrontament de les classes benestants –els botiflers–, partidaris del Borbó, i la classe popular per excel·lència, els llauradors –anomenats maulets– austriacistes. Hom diu que valencians i catalans celebrem una derrota; no és pas cert: commemorem la pèrdua de les llibertats, perquè no volem oblidar qui som i d'on venim.

El grup de folk valencià Al Tall, amb una llarga trajectòria que començà l'any 1975 i en la qual han mantingut com a constant la recerca i la recuperació de les arrels musicals tradicionals, van enregistrar als anys vuitanta Romanç del cec. Per mitjà d'aquesta forma de música tradicional de tan llarga tradició, evoquen els fets de la batalla d'Almansa amb l'estil crític que els caracteritza.

Va ser a la tardor
de 1705
que a Altea desembarca
Baptista Basset
com a general
de l'exèrcit de Carles el d'Àustria.
Entra en la Marina
i passeja per pobles i viles
i en moltes comarques
als maulets va distribuint armes
i donant raons,
convencent a tots els llauradors
que l'Arxiduc Carles
ha promés suspendre tributs i gravàmens
i tot el país
li va plantar cara al borbó Felip V.

Els reis i governants
de tota Europa
es posen a l'aguait
i al plet s'aboquen,
que està en discussió
la corona dels regnes d'Espanya
i els dos aspirants
una guerra van a provocar,
buscant aliances
amb altres estats dos exèrcits preparen,
Felip de Borbó i
Carles d'Àustria, tals són els seus noms.

Als pobles van renàixer
les esperances
d'arrancar el poder
als nobles senyors
i en poques setmanes
el camí de València aplanaren;
maulets i aliats
dominaren pobles i ciutats;
d'una punta a l'altra
el país va tornar a obrir les arques
per traure al carrer
les senyeres contra el botifler
i l'Arxiduc Carles
a la porta de Quart aclamaren
i ell feu jurament
d'obedir i defendre les lleis.

Del dia que ara esmente
guardeu memòria:
el 25 d'abril
de1707
que trista batalla
va somoure la terra d'Almansa;
l'exèrcit borbó
al de l'Àustria va véncer d'un colp
i sense defenses
ocuparen comarques senceres.
Mal dia va nàixer
qui ordenà destruccions i matances.
Si el mal ve d'Almansa
amb raó diuen que a tots alcança:
no es pot oblidar
que en la boca del poble ha quedat.

Després que va sotmetre
tot el país
i va tractar els hòmens
amb gran crueltat,
pensà que era l'hora
d'augmentar el poder de la seua corona
i sense tardança
promulgà el Decret de Nova Planta,
pel qual suprimia
les lleis i costums de la pràctica antiga
i ens va prohibir
que parlàrem la llengua d'ací.
Senyors i senyores,
de la història us hem fet el reconte;
si voleu seguir,
en els llibres está tot escrit.

La sabiduria popular ha resumit l'abast de la catàstrofe que va suposar la derrota d'Almansa en una frase que ha esdevingut el paradigma de totes les grans calamitats:

                        "quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança".

I en l'ànim dels pobles vençuts ha quedat també la memòria dels qui van lluitar per les llibertats. En el llenguatge comú i en el llenguatge polític s'ha consolidat l'adjectiu "botifler", fortament pejoratiu, per designar els qui trenquen el compromís d'agermanament amb el propi poble i, de vegades fent professió de fidelitat identitària, es lliuren servilment als qui ens han llevat les llibertats. I de la mateixa manera, els "maulets", els homes de la terra, han esdevingut un referent en la vindicació de la identitat i en la lluita política per la recuperació de les llibertats perdudes. Escolteu, si us ve de gust, "El cant dels maulets", interpretat per Al Tall en directe a València. El que veureu i escoltareu és l'explosió d'un sentiment col·lectiu que desborda les convencions de l'espectacle musical:

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull.
Polimenteu fustes, emblanquineu murs
perquè Carles d’Àustria, ha jurat els Furs.

Enrrameu de murta, places i carrers,
abastiu de piules, xavals i xiquets.
Aclariu la gola, amb vi i moscatell
que no hi ha qui pare, el pas dels maulets.

Vine Pilareta, que et pegue un sacsó,
els peixos en l’aigua i els amos al clot,
i si no l’empara, el Nostre Senyor,
tallarem la cua, a Felip de Borbó.

Si l’oratge es gira, en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quant més curt ens lliguen, més perill tindran,
passeu-me la bota, i segui tocant.

20h05 - É lida, através dos emissores do RCP, a Proclamação do Movimento das Forças Armadas.

c. 20h30- Na Rua António Maria Cardoso, onde se situa a sede da PIDE/DGS, agentes desta polícia política abrem fogo sobre a multidão que se aglomera na referida artéria, causando 4 mortos e dezenas de feridos.

Anoitece. Foi um dia de emoções fortes, para muitos o dia mais emocionante das suas vidas. Há quem não acredite - Foi fácil demais - dizem. Eles vão retaliar. As sombras do crepúsculo caem sobre um país diferente. Anoitece? - Não. Está a amanhecer. Como nos diz de Barcelona o nosso argonauta Josep Anton Vidal. aquele foi "El dia que el sol va sortir per ponent" (O dia em que o sol nasceu do poente)

En la meva memòria del 25 d'Abril portuguès hi ha tres records inesborrables: la lletra i la música d'una cançó que ens descobria una "terra da fraternidade" a l'altre extrem de la península, en el que havia estat fins aleshores l'espai hermètic d'una dictadura fèrria, que semblava inexpugnable. El segon record és una imatge, la d'uns militars amb clavells a la boca dels fusells i somrient a la població, una imatge que als qui havíem viscut sota la dictadura militar franquista ens resultava inversemblant, perquè de cap manera imaginàvem que l'exèrcit pogués ser altra cosa que l'enemic del poble, el defensor del reaccionarisme i el braç armat contra les llibertats. Per a mi, que encara tenia molt fresc el record del temps del servei militar, que m'havia semblat un temps humiliant, fastigós, embrutidor..., aquella imatge em semblava "impossible". I el tercer record és una barreja de sentiments: excitació (era possible que Portugal, a un pas de l'Estat espanyol, amb la dictadura més vella d'Europa, aconseguís de desfer-se'n, i que ho fes gràcies a un cop d'Estat militar?); inquietud e incertesa (no desembocaria el cop en la substitució d'una dictadura per una altra?, podia realment l'exèrcit instaurar un règim democràtic?); i esperança, una gran, enorme, irreprimible esperança, perquè, de cop i volta, posar fi a la dictadura que suportàvem ens va semblar possible. Seria realment possible acabar amb el franquisme sense vessament de sang?

La dictadura franquista no havia resolt cap dels problemes i de les convulsions que havien sacsejat la realitat espanyola des del segle XIX. Havia massacrat, depurat, exiliat, empresonat, terroritzat, apallissat, prohibit, reprimit, perseguit, corromput, emmetzinat consciències, pactat amb els poders econòmics i religiosos, i s'havia obert un espai en l'esfera internacional gràcies a l'amistat interessada dels Estats Units... Però els vells problemes persistien... Era freqüent sentir "Quan mori Franco hi haurà un bany de sang..." Moltes frustracions i el desinterès de les democràcies europees i occidentals per acabar realment amb el franquisme, un règim amb el qual confraternitzaven relativament, amb comptades i nobles excepcions, ens havia avessat a fer el paper del qui espera la mort indefugible d'un malalt terminal. "Quan mori Franco..." I ja tots estàvem certs que moriria al llit.

La dictadura havia rebut un cop molt fort el desembre anterior, amb l'atemptat d'ETA contra Carrero Blanco. Carrero era la continuïtat del règim, un element inquietant, amb el qual la dictadura, que havia previst de perpetuar-se emparant-se en la institució monàrquica, pretenia instaurar una monarquia compromesa amb els principis ideològics del feixisme (el "Movimiento Nacional"), subordinada a l'aparell i la burocràcia del Règim franquista i tutelada per aquell militar, addicte i insubornable, per tal que conservés l'autoritat sobre l'exèrcit. Per això, la mort de Carrero Blanco, que fou planejada i executada per ETA però suscrita moralment o celebrada per molts altres, va obrir portes a l'aire lliure i va infondre excitació i energia a les forces i els moviments contra la dictadura.

El nomenament de Carlos Arias Navarro, home de la vella guàrdia del règim, còmplice des dels anys de la guerra de la sagnant repressió de les llibertats que havia executat el franquisme mitjançant judicis sumaríssims, amb aplicació del codi militar i amb la celebració de judicis en què no existia cap possibilitat de defensa ni recurs, va ressuscitar moltes pors.

Carlos Arias s'havia presentat davant el poble espanyol amb un programa reformista que contemplava la creació d'associacions polítiques. Aquesta declaració d'intencions fou batejada per la premsa i pels polítics oficialistes com a "espíritu del 12 de febrero". Però en realitat va generar poques expectatives o cap, perquè el règim continuava perseguint i matant. Aquell mateix mes de febrer, el bisbe de Bilbao, Antonio Añoveros, en una carta pastoral, reivindicava els drets del poble basc i demanava la llibertat per a la llengua i la cultura d'Euskadi. Aquest conflicte va desemmascarar ràpidament las intencions reals del programa polític d'Arias, perquè el prelat fou arrestat al seu domicili i el govern intentà expulsar-lo d'Espanya.

Però, el fet més evident del rearmament de la dictadura, en un moment en què el dictador, vell i malalt, podia fer evident la feblesa del règim, fou l'execució, el dia 2 de març, de Salvador Puig Antic, al qual s'aplicà el garrot vil. Aquell nou crim del franquisme havia commocionat la societat catalana, espanyola i internacional, particularment els qui esperàvem la fi de la dictadura.

D'aquell dia en servo un record inesborrable. Teníem encara una petita esperança que les pressions internacionals aconseguissin en l'últim moment la commutació de la condemna. La nit anterior a l'execució, quan encara ens esforçàvem a mantenir un bri d'esperança, jo assistia a la representació d'un espectacle teatral, "Tiempo del 98". Érem pocs a la sala. El públic seguia l'espectacle, però l'interès i el pensament de la majoria estava dominat per un sentiment humiliant i dolorós d'impotència... En un moment de l'espectacle es va recitar un poema de Valle Inclàn: "Garrote vil" i us puc assegurar que mai no he tornat a sentir i compartir una angoixa tan intensa...

¡Tan! ¡Tan! ¡Tan! Canta el martillo,
el garrote alzando están,
[...]

El patíbulo destaca
trágico, nocturno y gris,
[...]

El reo espera en capilla,
reza un clérigo en latín,
llora una vela amarilla,
[...]

Canta en la plaza el martillo,
el verdugo gana el pan,
un paño enluta el banquillo.
Como el paño es catalán,
se está volviendo amarillo
al son que canta el martillo.
¡Tan! ¡Tan! ¡Tan!

Per si algú havia covat alguna esperança amb aquell esperpèntic "espíritu del 12 de febrero", l'evidència que Franco moriria matant i que Arias s'avenia a ser el braç executor no va deixar lloc a dubtes.

La confirmació, per si calia, va arribar amb el 25 d'abril. Arran d'aquell dia es van disparar totes les alarmes del règim. De seguida van ressorgir amb nou braó les veus de la vella guàrdia falangista i ultramontana: Girón de Velasco, Blas Piñar... El "búnker".

Aquest és el context en què vam viure l'esclat revolucionari portuguès.

Ni que fos per una vegada –una vegada extraordinària i esplendorosa– el sol havia sortit per ponent.

Però encara ens quedava l'última fase de la dictadura...

L'intent d'un grup de militars, que, encoratjats per l'exemple portuguès, van fundar el setembre d'aquell any, a Barcelona,la UnióMilitarDemocràtica (UMD), havent mantingut prèviament contactes amb Portugal, va ser meritori, però fou esclafat ràpidament i abans d'un any, l'estiu del 1975, els principals capdavanters foren detinguts i empresonats.

Franco va morir el novembre d'aquell any.

Quatre Barres

Raimon. Itinerari poètic en la festivitat de Sant Jordi i el dia del llibre

     por Josep Anton Vidal

Catalunya celebra avui una de les diades més sentides del seu calendari festiu. La festivitat de Sant Jordi, en la qual coincideixen el dia del llibre i la festa de la rosa. El llibre esdevé protagonista evident i omnipresent de la diada. I això sol és ja un fet molt remarcable en els temps que corren.

Enguany, el pregó de la festa a la ciutat de Barcelona ha estat encomanat a Raimon, el cantant valencià, nascut a Xàtiva l'any 1940, que passats els 70 anys conserva una veu atractiva i ferma, ben timbrada, i, dalt de l'escenari, aquella presència enèrgica i aquella capacitat de captivar i emocionar el públic que ha sabut mantenir al llarg de la seva extensa carrera.

"Hi ha llibres que et canvien la vida", ha dit Raimon, i ha fet memòria de la seva trobada amb els grans poetes de la literatura catalana. En primer lloc, Salvador Espriu, de la poesia del qual va saber extreure'n sonoritats exquisides. Després, els grans clàssics del segle XV, el Segle d'Or de la nostra literatura: Ausiàs Marc, Anselm Turmeda, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Joan Timoneda, Jaume Roig.

Raimon ha sabut sempre interpretar i mantenir el compromís amb la llengua i la cultura catalana sense estridències ni fissures. "Hem viscut per salvar-vos els mots", diu Salvador Espriu en el poema Inici de càntic en el temple, que va cantar Raimon. Són paraules pensades en la llarga postguerra i la fèrria dictadura que patí el nostre país. Estava en joc la nostra supervivència com a poble (com ho està una altra vegada avui, en un context històric diferent, però amb els mateixos enemics al davant). Per això, la diada de Sant Jordi, amb la festa del llibre inclosa, té un fort component de catalanitat i vindicatiu.

Permeteu-me, doncs, que amb aquest mateix esperit us convidi avui a aproximar-nos, acompanyats per les cançons de Raimon, als versos d'alguns dels grans poetes en llengua catalana.

Escoltem en primer lloc El meu poble i jo, un poema de Salvador Espriu. "Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo..."

EL MEU POBLE I JO

 

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

El primer acostament de la música de Raimon a la poesia d'Espriu fou el poema "Cançó de la plenitud del matí", que forma part del recull "Cançons de la roda del temps". Us proposo d'escoltar-la:

CANÇÓ DE LA PLENITUD DEL MATÍ

 

Llum de retorn de barca:
la solitud guanyada.
A l'or caminat del dia,
llum de retorn de barca.

 

Sóc. I en un lleu, benigne
hàlit de vida d'aire,
per mar i somnis duia
la solitud guanyada.

Per tancar aquest apropament a la poesia d'Espriu, us proposo d'escoltar "He mirat aquesta terra". El suport del vídeo fa un recorregut pels paisatges de les diferents comarques del nostre país:

HE MIRAT AQUESTA TERRA

 

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

L'any 1970 Raimon va enregistrar "Veles e vents", un poema d'Ausiàs Marc, primer en un disc senzill i després en un LP que incloïa altres poemes de poetes clàssics. Us proposo d'escoltar-ne una interpretació recent, del febrer del 2011:

VELES E VENTS

 

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

Un dels grans poetes del segle XV fou Joan Roís de Corella. La seva "Balada de la garsa i l'esmerla", un plant amorós, té una traducció excel·lent en la música de Raimon:

BALADA DE LA GARSA I L'ESMERLA

 

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".

Joan Timoneda és un poeta del segle XVI, també valencià, com Roís de Corella i Ausiàs Marc. En la seva obra, amb diversitat de registres, destaca la poesia amatòria. Raimon va musicar "Bella, de vós som namorós", un poema amorós amb un toc desenfadat i picardiós:

Per acabar aquest itinerari raimonià per la poesia en llengua catalana us proposo un tema de força actualitat tot i ser obra d'un poeta nascut al segle XIV i de biografia singular: el mallorquí Anselm Turmeda. Fou frare franciscà i acabà la seva vida a Tunis (1425), on fou conegut amb el nom d'Abd Allāh ibn 'Abd Allāh al-Targūman al-Mayūrqī, nom que adoptà després de la seva conversió a l'islam. Us proposo d'escoltar "L'elogi dels diners", musicat per Raimon el 1969 i publicat en l'àlbum "Per destruir aquell qui l'ha desert":

ELOGI DELS DINERS

 

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

Quatre Barres

Tete Montoliu, grande figura do jazz internacional, interpretando "temas brasileiros" e uma versão jazzística do Concerto de Aranjuez gravada en Lisboa.

El virtuosisme jazzístic de Tete Montoliu

     por Josep A. Vidal

El jazz té a Catalunya un persistent arrelament que ha obert espai, de fa molts anys, a les grans figures d'aquest gènere, instrumentistes i vocals, per mitjà de nombrosos festivals internacionals, el de Barcelona, el de Terrassa, el d'Andorra, el dela CostaBrava... Aquest arrelament persistent i extens va acompanyat del sorgiment d'intèrprets, especialment instrumentistes, i de formacions jazzístiques, així com d'espais dedicats a aquesta expressió musical.

La figura més rellevant que ha produït el jazz a Catalunya ha estat Tete Montoliu, extraordinari pianista i compositor. Vicenç Montoliu, que adoptà el nom artístic de "Tete", va néixer a Barcelona l'any 1933 i hi morí el 1997. Afectat de ceguesa congènita, es formà musicalment de la mà del seu pare, que ja conreava el gènere jazzístic. Continuà estudis a l'Escola Municipal de Barcelona. A partir de la seva actuació al Festival Internacional de Jazz de Canes l'any 1958, es decantà definitivament per aquest gènere com a intèrpret i com a compositor. La seva intensa carrera el va projectar internacionalment i va treballar amb grans figures del jazz, però també en solitari.

Us proposo d'escoltar-lo amb Herbie Lewis i Billy Higgins en la interpretació de Darn that Dream que van enregistrar a Colònia l'any 1990 per a la televisió alemanya:

Tete Montoliu enregistrà, l'any 1974, Temes brasilers, Alberto Moraleda (contrabaix), Miguel Angel Lizandra (bateria) i Pedro Díaz (percusión), del qual us proposo escoltar Desafinado – Meditação – Tristesa:

Finalment, si n'heu gaudit i en voleu un altre tast, podeu escoltar la interpretació jazzística que va enregistrar a Lisboa l'any 1990 del Concert d'Aranjuez de Joaquín Rodrigo:

Arran de la publicació d'un poema de Fèlix Cucurull "Pelegrins de l'eterna aventura", en versió portuguesa el passat 15 de març vam encetar amb l'amic Paulo Rato un breu intercanvi sobre la traducció i la dificultat que una traducció sigui fidel en tot a l'original.

No és una qüestió intranscendent, perquè bona part de la literatura que llegim és traduïda. I no obstant, són pocs els lectors que alhora de llegir tenen en compte el traductor i, de manera general, afirmen haver llegit un autor, malgrat que el que han llegit és la traducció d'un autor.

Quan acarem una traducció amb l'original hi descobrim diferències i mancances significatives; també alguns errors d'interpretació. A banda de l'encert o desencert del traductor, aquesta manca de fidelitat a l'original prové, entre d'altres, de dos factors decisius.

En primer lloc, dues llengües no són mai equivalents. Per dir el que una llengua diu amb una paraula, el traductor a una altra llengua pot necessitar construccions sintàctiques complexes o tota una oració.

La diferència entre llengües té un pes definitiu en la impossibilitat de la traducció, perquè cada llengua suposa una determinada conceptualització de la realitat. És així fins i tot en idiomes tan pròxims com poden ser dues llengües romàniques. Des d'una òptica simplista, pot semblar que tot el que es diu en una llengua es pot dir de manera més o menys semblant en qualsevol altra. No és pas així, i el traductor s'enfronta sovint a aquesta impossibilitat.

En segon lloc, la traducció comença amb la lectura, i, igual com no hi ha dues traduccions iguals, no hi ha dues lectures iguals. La lectura és sempre subjectiva. Doneu el llistí telefònic, el prospecte d'un medicament o l'etiqueta d'una peça de roba a dues persones i en faran lectures diferents, condicionades, inevitablement, per la subjectivitat.

Per tant, allò que un autor ha posat en la seva obra i el que "cadascun" dels seus lectors hi llegeix no estan en relació d'identitat. El autor hi ha posat referents, conceptes, associacions, inferències... que el lector no percep. Al seu torn, el lector hi afegeix referents, relacions, sentiments i vivències imprevisibles per a l'autor. Aquest joc de percepcions incompletes i condicionades entre la subjectivitat de l'autor i la del lector converteix cada lectura en una experiència singular i mai idèntica a una altra.

El traductor, malgrat l'esforç d'objectivitat que li atribuïm, no ens dóna la traducció de l'obra d'un autor, sinó la traducció de la seva lectura. La traducció recull allò que ha vist i ha valorat en l'original i mai no pot recollir matisos que li han passat per alt o que no ha valorat. Passa el mateix amb la jerarquització dels diferents registres de l'obra; el traductor decanta el pes de la balança en benefici de l'emotivitat, de la racionalitat, de l'agilitat o de la lentitud, de la lleugeresa o de la densitat, de manera que induirà en el lector una  percepció deformada, per exemple, del ritme, el registre, la frescor, l'espontaneïtat o qualsevol altre tret de l'obra original.

Així doncs, la lectura, malgrat que solem explicar-la com una operació amb un resultat d'identitat absoluta (l'obra creada és igual a l'obra llegida, és a dir, a = A), acaba sent el resultat d'un seguint d'operacions de sumes i restes: el lector no valora, oblida o ignora parts, significats, referents i sentits (a – n); també hi atribueix significats, sentits, referents (a – n + m). En concloure la lectura, "l'obra de l'autor" (a) ha esdevingut "l'obra del lector" (A). El resultat és, per tant, una desigualtat (A ≠ a). Aquesta desigualtat es produeix en cada lectura i en cada lector; de manera que les n lectures d'una obra fetes per n lectors es redueixen sempre a una sèrie de desigualtats: a ≠ {A₁ ≠ A₂ ≠ A₃ ≠ ...≠ A_n}. Fins i tot quan un mateix lector rellegeix una mateixa obra dues, tres... vegades, les seves lectures successives no són mai idèntiques entre si.

Aquests dos factors condicionants (l'especificitat de cada llengua i la subjectivitat de la lectura) esdevenen més importants en un tipus d'obres que en d'altres. El llenguatge poètic comporta un nivell de dificultat considerable per la concisió, l'estilització i la polisèmia, i per la rigidesa de l'estructura formal.

El poema és la quinta essència de la literatura, síntesi i destil·lació d'un llenguatge, des de l'arrel fins a l'escorça i els brots més tendres. Precisament per això, perquè és la forma primigènia de l'expressió literària, el poema –el vers–és capaç d'empènyer l'especialista literari cap a profunditats estètiques i paisatges recòndits de la condició humana, i alhora emocionar una persona analfabeta i incapaç d'explicar què ha volgut dir el poeta ni per què els seus versos l'atreuen o l'esborronen. Potser per això, la traducció d'un poema té una dificultat particular.

La lectura del traductor té un plus que fa que la seva sigui una de les més exquisides maneres de llegir. A diferència del lector, que pot deixar-se endur per la potència especulativa de la seva lectura, el traductor s'imposa la disciplina de reproduir el text en una altra llengua i això el força a tornar a l'original, després de la lectura, i a enfrontar-s'hi novament. Culminada la lectura, ha de formular en el propi idioma el text que ha llegit, ha d'acarar la seva creació amb l'original, ha d'analitzar i comparar ambdós textos i ha de polir l'expressió traduïda fins a fer-ne l'expressió més pròxima a l'expressió original. S'ha de despullar de la seva lectura, i això vol dir que ha de seguir un procés d'introspecció per identificar-ne els efectes. Alhora, obligat pel compromís de fidelitat a l'original, el traductor s'enfronta amb els límits del propi idioma des de l'exigència d'un altre idioma, força els límits del propi llenguatge, escorcolla els propis recursos lingüístics i els redefineix.

Per tant, d'una banda, traduir és completar la lectura tornant al port d'on hem salpat, a l'original. I d'altra banda, traduir és explorar el llenguatge: el de l'autor, per descobrir-ne, fins al límit de la pròpia capacitat, els tresors més amagats; i el propi, perquè cal explorar-ne els recursos, cercar-ne potencialitats noves o ignorades.

La traducció del vers és un repte apassionant, una lluita de la qual se surt moltes vegades derrotat. Quan se n'aconsegueix el ritme, se'n perd el sentit; quan se'n té el sentit, es resisteix la construcció o la sintaxi; quan es troba el nom, falla l'adjectiu, o se'n perd el valor polisèmic, o se sacrifica la metàfora, o no funciona un  símil... Fins que, després d'un procés de relectura tan insistent com calgui, se n'obté una traducció en la qual el vers sembla espontani, natural i... fàcil, i té a més el caràcter homogeni, en la forma i en el llenguatge, que pot reproduir en l'idioma de traducció la veu de l'autor..

Com a lectors, faríem ben fet de valorar més la traducció. Això comportaria, és clar, que els editors la valoressin també degudament. Però aquest és ja un altre tema.

Josep A. Vidal

Quatre Barres

Eduard Toldrà: un tast exquisit de sensibilitat i perfecció

(Amb motiu del cinquantanari de la seva mort)

Se celebra enguany el cinquantanari de la mort del compositor català Eduard Toldrà*. Nascut a Vilanova i la Geltrú l'any 1895, Toldrà debutà com a violinista l'any 1912. Després de diverses estades de perfeccionament musical a París, Berlín i Viena, exercí la docència com a professor de violí i arribà a dirigir l'Escola Municipal de Música de Barcelona.

L'any 1944 fou, arran de la formació de l'Orquestra Municipal de Barcelona, en fou nomenat director. En la seva extensa producció com a compositor hi trobem obres simfòniques, com la Suite en mi major (1919) i la suite La filla del marxant (1934), i música de cambra, com Quartet de corda en do menor (1914) i Vistes al mar, obra per a quartet de corda estrenada el 1921. Fou autor també d'un gran nombre d'obres per a cobla, entre les quals destaquen Les danses de Vilanova (1920) i La maledicció del comte Arnau, per a tres cobles i timbales (1926), i sardanes com Sol ponent (1917), Sol ixent (1922) i Vilanovina (1946), entre moltes altres. Fou autor també de l'òpera còmica El giravolt de maig i de nombroses cançons i de composicions musicals inspirades en l'obra literària de poetes catalans i castellans.

Com a director, l'any 1961 estrenà al Liceu de Barcelona la versió escènica de l'Atlàntida, l'obra inacabada de Manuel de Falla sobre el poema èpic de Jacint Verdaguer, que fou completada pel seu deixeble Cristóbal Halffter. Amb l'enregistrament d'El sombrero de tres picos, al capdavant de l'Orchestre National Française, va ser guardonat, l'any 1958, amb el Grand Prix du Disque de l'Académie Charles Cros.

Us convido a escoltar tres peces força representatives dels diferents registres de l'obra de Toldrà com a compositor. És una primera aproximació, perquè us en faré, al llarg d'aquest any, altres propostes de la seva extensa producció.

En primer lloc Festeig, una cançó catalana en la veu del baríton Manuel Ausensi. Es tracta d'un enregistrament de l'any 1959. Els sorolls de l'agulla sobre la placa es poden disculpar per l'interès de l'enregistrament, perquè Ausensi en fa una interpretació perfecta i deliciosa, i perquè dirigeix l'orquestra el mateix Eduard Toldrà.

En segon lloc, una sardana, la primera que Toldrà va compondre, a l'edat de disset anys. La singularitat d'aquesta peça és que fou escrita per a flauta i piano. La sardana és una de les danses tradicionals catalanes, d'una complexitat musical i coreogràfica que bé mereix una atenció monogràfica. Es balla generalment interpretada per una formació musical característica: la cobla. En parlarem en una altra ocasió. Aquesta Sardana per a flauta i piano és una peça singular, molt ben interpretada per Bernat Castillejo, flauta, i Adolf Pla, piano:

I en tercer lloc, una peça de cambra, probablement l'obra més difosa de Toldrà, Vistes al mar, concretament el 2n moviment. L'interpreta el García Abril Quartett i l'enregistrament correspon al concert del mes de desembre del 2010 a l'Auditorio Nacional de Madrid.

D'aquesta obra mestra, Toldrà en va fer una versió simfònica, que us proposaré d'escoltar en una altra ocasió.

(*) Dades biogràfiques extretes de l'article Toldrà, Eduard, de "Gran Enciclopèdia Catalana"

Quatre Barres

La Dansa de la Mort

Cançó cínica de l'ensopiment

No cerquis més. Tot és on ha de ser,

i no ha de ser enlloc més. Mira a pleret.

El món és una estampa fora del temps.

Deixa'l estar, que està bé tal com és.

I si no pots,

no t'hi encaparris gaire, perquè l'esforç

et passarà factura. Vigila el cor,

no l'apressis, que diuen savis doctors

que cal aprendre a viure, perquè no és bo

sentir tanta fretura, i és molt millor

guadir les quatre coses que Déu ens do.

Seu i prente una tilla tranquillament

mentre mires com passen, catric-catroc,

uns trens que mai s'aturen ni van enlloc.

I si et pren la malura de la llangor,

acluca els ulls i deixa que la buidor

se't fiqui per les venes, t'arribi al cor,

t'ensopeixi i t'adormi... Non-non, non-non,

que per calmar les penes, res com el son...

Non-non, non-non...

I si t'adorms per sempre..., non-non, non-non,

ja et cantaran absoltes, non..., non..., non... Non!

Canção cínica da fraqueza

Não procures mais. Tudo está como deve ser

e onde deve estar. Olha em teu redor.

O mundo é uma estampa fora do tempo.

Deixa estar, está bem como está.

E se não podes,

não dês cabo da cabeça, pois o esforço

cobrará o seu preço. Cuida do coração,

não o esforces - dizem os sábios doutores

que é preciso saber viver, que não é bom

sentir tanta inquietação, é muito melhor

fruir as coisas que Deus nos dá.

Senta-te, bebe tranquilamente chá de tília,

enquanto vês passar, pouca terra, pouca terra,

comboios que nunca param nem vão a lado algum.

E se te vires vencido pela fraqueza

fecha os olhos, deixa que o vazio

te entre pelas veias e chegue ao coração,

te entorpeça e adormeça... dorme, dorme, sonha, sonha…

que nas dores o sono é o melhor,

dorme, dorme, sonha, sonha,

e se acaso adormeces e não acordas...,

dorme, dorme, sonha, sonha,

três badaladas e um balde de cal,

dorme - sonha..., sonha... Dorme!

(Versão portuguesa de Carlos Loures)

Quatre Barres

D'Enric Granados al bolero. Un itinerari insòlit

La proposta que us vull fer avui us convida a un itinerari insòlit que comença allà on vam acabar la crònica anterior: amb la peça d'Enric Granados "La maja y el ruiseñor", que vam sentir interpretada al piano pel compositor mateix i cantada en la versió escènica per Victòria dels Àngels. Des d'aquest punt, l'itinerari ens farà fer un salt fins al Carib, on ens deixarem portar pels ritmes de l'estil tropical i ens endisarem en el laberint seguint, com si fos el fil d'Ariadna, aquesta Goyesca núm. 4 amb què comencem el viatge. Pels camins del laberint ens acompanyarà la veu operística d'un extraordinari tenor, i arribarem a la sortida gronxant-nos en l'enganxosa melodia d'un bolero... I no tingueu cap por del Minotaure: entretingut entre la ballaruca, la nostàlgia i els efluvis sentimentals, quedarà més abatut que si s'hagués enfrontat amb Teseu.

1: COMENÇA L'ITINERARI...

Recordem la peça de Granados "La maja y el ruiseñor" interpretada per una extraordinària pianista catalana que va actuar a totes les grans sales de concert del món, intèrpret excel·lent de Granados: Alícia de Larrocha.

2: ENTREM AL LABERINT...

De la peça que acabeu d'escoltar, interpretada magistralment per Alícia de Larrocha, una jove compositora mexicana, Consuelito Velázquez, va extreure, l'any 1940, una cançó romántica que va estrenar el mexicà Emilio Tuero i que va aconseguir al llarg del segle i fins als nostres dies el mèrit extraordinari de la transversalitat, perquè l'ha interpretada, en versió orquestral o cantada, pràcticament tothom i des de tots els estils: des de Machín fins als Beatles, passant per Caetano Beloso, Elvis Presley, Cesária Évora, Chucho Valdés, Sinatra, Nat King Cole, Louis Amstrong, Gatica, Paul Anka, Kylie Minogue, Andy Williams, Pedro Infante, Charles Aznavour i Edith Piaff, Los Panchos, Joao Gilberto, Mireille Mathieu, Nana Moskouri, Connie Francis, Dalida, etc. etc. etc. etc.

Heu endevinat el nom de la cançó? No patiu, ja us el dic: "Bésame mucho".

Us convido a escoltar-la interpretada per l'orquestra d'un català universal, que va néixer a Girona al mateix temps que s'estrenava el segle XX (és a dir, l'1 de gener del 1900) i que fou una de les figures emblemàtiques del Holliwood dels anys 40 i 50: Xavier Cugat.

Cugat, que es traslladà a Cuba amb la família quan era encara infant i que va tornar a Catalunya després d'un llarg itinerari americà, fou també un dibuixant i caricaturista de trets molt personals. En parlarem un altre dia.

3: A DINS DEL LABERINT...

"Bésame mucho" no és pas una cançó catalana. Però podem veure-la com el paradigma d'una certa catalanitat genètica ignorada. La dels descendents americans dels catalans emigrats, que ignoren la seva ascendència –catalana, portuguesa, espanyola, italiana, irlandesa...– o en tenen una vaga noció. Per les venes d'aquesta cançó circulen les notes sobre un tema espanyol del compositor català Enric Granados. Un tema que han cantat també algunes de les grans veus de l'òpera contemporània: Domingo, Carreras, Villazón...

Deixem que la interpretació que en fa el tenor català Josep Carreras ens guiï fins a la sortida del laberint:

4: A LA SORTIDA DEL LABERINT...

Arribem al final. I encara us en proposo una nova audició. La versió bolero més genuïna, en la veu d'un altre cantant català. Ramon Calabuch, conegut amb el nom artístic de "Moncho".

Moncho és un excel·lent cantat de boleros. Nascut al barri barceloní de Gràcia, on viu una extensa comunitat gitana, va tenir com a mestre el seu oncle, Antoni González, conegut amb el nom artístic d'El Pescaílla –marit de la cantant gaditana Lola Flores.

Sentirem Moncho en una interpretación conjunta amb el mexicà Rafael Basurto i la sevillana Tamara. L'escenari és la plaça Belluga, de Múrcia.

5: LA TORNADA A CASA

Si no heu abandonat el viatge abans d'arribar al final o si no esteu ja cansats de la proposta, podeu celebrar l'arribada a casa escoltant una veu pròxima que, als companys portuguesos d'aquest viatge insòlit, els retornarà al paisatge pròxim i estimat de la llar.

I, acabat el viatge, tot escoltant la veu càlida, sensible, imprescindible, de Cesária Évora...

 

...cantant, amb el seu accent portuguès caboverdià, la lletra en castellà d'una cançó mexicana que ha estat cantada amb tots els accents del món i per les venes de la qual circula –com la sang– les notes d'una cançó Goyesca que parla d'una maja i que va compondre un compositor català que s'ofegà a l'oceà quan el vaixell en què tornava a casa després d'haver presentat la seva obra a Nova York va ser torpedinat per un submarí alemany en el marc d'una guerra estúpida que destrossava el món...

...potser ens adonarem que això que anomenem cultura i que sentim cadascú de nosaltres com a propi no és mai una barrera que ens separa, sinó una força que ens uneix per dins i que obre camins, a voltes laberíntics, dels uns als altres.

Tal dia com avui, el 19 de març de 1916, el compositor català Enric Granados (1867- 1916), acompanyat de la seva esposa, Empar Gal i Lloberas, filla d'un industrial valencià, amb la qual havia contret matrimoni el 1893 aBarcelona, feia a escala a Falmouth (Anglaterra) de tornada d'un viatge a Nova York, on havia assistit a l'estrena de la versió escènica de "Goyescas", l'obra cabdal de la seva producció. La versió per a piano d'aquesta obra s'havia estrenat a Barcelona l'any 1914 i ala Sala Pleyel de París aquell mateix any. La versió escènica, però, va haver de renunciar a l'estrena a París i es va desplaçar a l'escenari del Metropolitan Opera novaiorquès perquè a Europa, immersa enla Primera Guerra Mundial, hi senyorejavala Mort.

De la versió original per a piano us convido a escoltar dues peces interpretades pel mateix Granados: Goyescas Núm 1: Los requiebros:

En segon lloc, Goyescas Núm. 4: Quejas o La maja y el ruiseñor:

I de la versió escènica, us proposo d'escoltar-ne la mateixa peça precedent en la veu de la soprano Victòria dels Àngels en una interpretació del 1950:

L'estada de Granados a Nova York fou un gran esdeveniment en els medis artístics i en la vida social de novaiorquesa. El mateix president Wilson va convidar el compositor a la CasaBlanca.El matrimoni Granados no va voler rebutjar la invistació de la màxima autoritat de la més florent de les nacions americanes i va cancel·lar el viatge de tornada, per postposar-lo uns quants dies. Això fou el que els va dur, fatalment, a fer escala a Anglaterra per embarcar-se en el Sussex, un vaixell de la SNCF (Société Nationale des Chemins de Fer).

Seguint aquest nou itinerari, els Granados van anar des de Falmouth fins a Londres, on van fer una estada breu tot esperant el moment d'embarcar-se en el Sussex que els havia de portar al continent. El 24 de març, quan travessaven el canal dela Mànega, quan portaven poc més d'una hora de navegació, el submarí alemany UB-29 va detectar el vaixell i va disparar un torpede que hi va impactar i el va partir en dos trossos. La part de proa s'enfonsà, però la part de popa va poder ser remolcada fins a port. Els Granados, però, s'havien llençat a l'aigua i hi van morir ofegats.

La notícia va commoure els medis artístics de l'època. La commoció fou enorme en la societat novaiorquesa, que pocs dies abans els havia acomiadat amb un gran homenatge. Pau Casals, que havia tingut una part molt important en l'estrena del Metropolitan, va organitzar un homenatge pòstum en aquest mateix escenari. Quan Paderewski va interpretarla MarxaFúnebrede Chopin, es van encendre les espelmes d'un canelobra situat damunt el piano i tots els llums de la sala i de l'escenari es van apagar.

Quatre Barres

Gernikako Arbola

Com a música catalã que nos dá a conhecer semanalmente, Josep Anton Vidal traz-nos também pedaços da cultura e  da história catalãs e, pour cause, das suas relações com o estado espanhol. Hoje a cantata de Lluís Llach sobre os assassinatos na cidade basca de Gasteiz (Vitória) em 1976, interpretada naquela mesma cidade no 30º aniversário daquele massacre pela polícia por ocasião duma reunião de trabalhadores. Fraga Iribarne, que alguns e o próprio quiseram branquear do seu papel no franquismo e fascismo espanhol, é tido como responsável político da ação policial.

"­Campanades a mort", una esborronadora cantata de Lluís Llach que clama contra els crims comesos en els Fets de Vitòria del 3 de març del 1976

El passat dia 3 es van complir 36 anys dels Fets de Vitòria. Aquell dia, en què a la ciutat basca de Vitòria (Gasteiz) tenia lloc una jornada de vaga, es va celebrar una assemblea de treballadors a l'església de San Francisco, al barri de Zaramaga.

L'Espanya del postfranquisme immediat era encara l'Espanya franquista.¹ Les forces policials eren les mateixes, i eren també els mateixos els seus comandaments i els seus mètodes. També eren les mateixes les ordres que rebien des del govern, ocupat per personatges significatius dels governs de Franco, reconvertits en profetes de la nova democràcia. Ocupava el ministeri de governació –com a responsable directe de l'ordre públic–, Manuel Fraga Iribarne. En el ministeri de relacions sindicals, Rodolfo Martín Villa. Tots dos havien estat insignes ministres de Franco.

Als afores del temple les forces policials es comunicaven amb els seus comandaments i rebien l'ordre de desallotjar l'església com fos, a les bones o a les males:

- No podemos desalojar [la iglesia], porque está repleta de tíos y por las afueras está rodeada de personal. ¡Vamos a tener que emplear las armas! Cambio.

- Sacadlos como sea.

La policia va entrar a l'església... No hi va valdre cap restricció, ni l'oposició del rector ni la salvaguarda que atorgava al recinte el Concordat vigent ambla SantaSeu.

A l'interior del temple, hi van disparar gasos lacrimògens. Els obrers, enmig del pànic, van cercar la sortida per fugir de l'infern en què s'havia convertit l'espai tancat de l'església.

Quan van començar a sortir, encegats per les llàgrimes provocades per l'efecte del gas i per la indignació, la policia que els esperava fora va començar a disparar amb metralletes i pistoles; els qui intentaven fugir cap als costats eren frenats pels cops de porra i la brutalitat de les forces policials que els barraven el pas.

Els comandaments policials continuaven informant els seus superiors:

- ­¿Cómo está por ahí el asunto? ­

- Te puedes figurar, después de tirar más de mil tiros y romper la iglesia de San Francisco... Te puedes imaginar cómo está la calle y cómo está todo. [...]  Dile a Salinas, que hemos contribuido a la paliza más grande de la historia. ­Aquí ha habido una masacre. [...] Pero de verdad una masacre.²

Van ser morts a trets al lloc dels fets o posteriorment a conseqüència de les ferides Pedro María Martínez Oci, obrer, 27 anys; Francisco Aznar Clemente, operari i estudiant, 17 anys: Romualdo Barroso Chaparro, obrer, 19 anys; José Castillo, obrer, 32 anys, i Bienvenido Pereda, obrer, 30 anys. Desenes de ferits greus per bala, per pilotes de goma i per cops i centenars de ferits lleus.

El responsable polític del que la policia va definir com a "masacre" fou Manuel Fraga Iribarne, que, mort recentment, ha estat elogiat per la majoria dels polítics i les forces polítiques majoritàries, tant de dretes com d'esquerres, com un dels "pares constitucionals" d'aquest "miracle" que ha estatla Transiciódemocràtica espanyola. Dic "miracle" perquè després d'un itinerari de trenta anys els postulats menys conjunturals del franquisme, els més essencials, han renascut reconvertits en postulats constitucionals i aparentment democràtics i amenacen realment la possibilitat que es facin realitat les esperances democràtiques en la vida política d'aquest país. L'herència viva del franquisme és avui una hipoteca que estem pagant: hipoteca escombraries, però hipoteca tanmateix.

Aquell dia del 1976 Manuel Fraga era en viatge oficial a Alemanya i, en els afers interiors, el substituïa qui era aleshores ministre Secretario General del Movimiento –el partit únic creat per Franco per aglutinar totes les forces polítiques que havien participat en el Alzamiento Nacional–, Adolfo Suárez, el mateix que després seria nomenat president del Govern i que ha passat a la història com a factotum i líder del període històric dela Transició Democràtica.

Arran d'aquells fets, Lluís Llach va compondre una cantata que ha esdevingut inseparable d'aquells actes criminals i de l'evocació d'aquell temps tan convuls de la història recent de l'Estat espanyol; una cantata que ha quedat gravada amb foc i amb ràbia en la memòria col·lectiva dels qui el vam viure. "Campanades a mort" és una peça impressionant, que no es pot sentir sense una esgarrifança. L'any 2006 el mateix Llach la va interpretar a Vitòria en l'acte commemoratiu del trentè aniversari dels Fets del 1976.

No us perdeu aquesta audició i escolteu-la fins al final. En unes paraules de presentació, Llach recorda que aquells fets foren el primer gran fracàs de la Transició: "Todos los que estamos aquí sabemos que aquello fue un acto de terror del Estado ejectuado por las fuerzas del orden estatales, con mandos estatales, responsables ministeriales estatales... Pero lo que yo no podía imaginar aquella noche cuando empecé a componer, en un piano vertical, "Campanadas..." es que después de 30 años nosotros conmemoraríamos el olvido del Estado, de quienes no han pedido perdón, no han reconocido los hechos [...] Les perseguirá nuestra memoria para siempre".³

¹ Avui, l'Espanya del franquisme és encara ben viva, però d'una altra manera... D'això en parlarem un altre dia.

² El documental rodat clandestinamente pel Colectivo de Cine de Madrid (Adolfo Garijo, Tino Calabuig i Andres Linares) recull algunes d'aquestes converses policials: http://www.youtube.com/watch?v=wZIurkLo2P0&feature=related

³ El lector interessat que vulgui dedicar una estona llarga, pot veure el film documental sobre "LOS ASESINATOS DE VITORIA-GASTEIZ EL 3 DE MARZO DE 1976", de TV3. http://www.youtube.com/watch?v=FZA8df8t4I4&feature=related

O nosso argonauta de Barcelona, Josep Anton Vidal, foi um dos noctívagos que viu o filme de Rui Simões, O Bom Povo Português. E ficou impressionado com a força das imagens, plasmando num comentário ao filme um belíssimo poema. Aqui está o poema em catalão e com uma versão portuguesa revista pelo autor. Antes do poema, uma breve explicação dada pelo Josep:

Associo-me à comemoração do 11 de Março com estes versos surgidos  do visionamento de "O Bom Povo Português", de Rui Simões, documento extraordinário, carregado de emoções e de imagens que nos ligam no espaço e no tempo, nas recordações e nas vontades. E na herança que a história nos legou…

Poble

En quin moment vam sortir del camí?

Qui fou, digueu, que ens dugué a fer marrada

i ens va dur fins aquí?

Pensàvem que la vida era a tocar,

que abastàvem per fi la llibertat,

que tot era possible... Que els infants

viurien en un món fet per nosaltres,

que seria un món nou, nou d'estrenar...

Un món fratern i just, on no hi hauria

ni profetes, ni enganys, ni sang, ni por...

Un món millor. Radicalment millor.

O era un somni el camí?

Travessàvem la terra pedregosa

i cremada dels avis, dels ancestres...

Terra pobra i treball de sol a sol.

Terra inclement, brutal i primitiva,

terra amarada amb una suor antiga,

terra sofrent, amb el dolor punyent,

profund, silenciós, de qui ha acabat

les llàgrimes i plora sense plor.

I sentírem el crit que somou les muntanyes...

Terra regada amb precs i processons,

a voltes maleïda, sempre esclava,

terra de pols eternament llaurada

per obtenir-ne fam i rosegons...

I terra nostra, sí, terra estimada,

esquerpa, miserable, amb les mateixes

arrugues a la pell que els nostres pares,

amb la mateixa color de pell colrada,

com ells assedegada, afamada com ells,

i amb un crit bategant a les entranyes...

Com ells. Com tu, com jo. Com tots nosaltres...

Qui ens va trair? Digueu, qui ens va robar

la paraula, la força, les raons...?

On és el nostre crit, i el crit dels pares,

el vell clam de la terra...? On és ara?

                                   Josep A. Vidal       (B.,11-03-2012)

POVO

Em que momento saímos do caminho?

Quem decidiu, dizei-me, tomar o atalho

que até aqui nos trouxe?

Julgávamos ter a vida ao alcance da mão,

que finalmente conseguíamos a liberdade,

que tudo era possível… Que os nossos filhos

viveriam num mundo por nós construído,

que seria um mundo novo, um mundo por estrear…

Um mundo fraterno e justo, onde não haveria

nem profetas, nem mentira, nem sangue, nem medo…

Um mundo melhor. Radicalmente melhor.

Ou era um sonho esse caminho?

Atravessávamos a terra pedregosa

e queimada dos nossos avós, dos antepassados.

Terra pobre e trabalho de sol a sol.

Terra inclemente, brutal e primitiva,

terra impregnada por um suor antigo,

terra sofredora, com a dilacerante dor,

profunda, silenciosa, de quem esgotou

as lágrimas e chora já sem pranto.

E ouvimos o grito que sacode as montanhas…

Terra regada, com preces e procissões,

por vezes amaldiçoada, sempre escrava, 

terra de pó eternamente lavrada

para colher fome e côdeas…                            

E terra nossa, sim, a terra bem amada,

agreste, miserável, com as mesmas

rugas na pele que têm os nossos pais,

com a mesma cor de pele queimada,

como eles sedenta, faminta como eles,

e com um grito latindo nas suas entranhas…

Como eles. Como tu, como eu. Como todos nós…

Quem nos traiu? Dizei-me, quem nos roubou

a palavra, a força, as razões…?

Onde está o nosso grito, o grito dos nossos pais,

O velho clamor da terra...? Onde está ele agora?

(versão em português de Carlos Loures)

Quatre Barres

Mercê da reformulação de Ao romper da bela aurora, é com grande prazer que, a partir de hoje, às segundas, pelas 10 horas, a Península, passa a acolher a música catalã que o Josep Anton Vidal escolhe especialmente para melhor a conhecermos.

 

Com este artigo Josep completa o tema do exílio introduzido na semana passada. A peça musical é um hino à Virgem de Monserrat, uma mostra de música devota e de oração. 

 

Encara sobre l'exili del 1939: el Virolai

Permeteu-me tancar avui l'evocació del primer camí de l'exili dels catalans i republicans quan a Barcelona entraven les tropes vencedores i tot Catalunya, i aviat Madrid i els altres reductes resistents, queien a les mans dels franquistes.

Joan Sales, un dels grans representants de la novel·la catalana del segle XX, el gener del 1939 –aleshores comandant de l'exèrcit republicà– arribà a la frontera francesa seguint entre els vençuts. Va ser internat al camp de Prats de Molló. Després, per París, va seguir el camí de l'exili cap a Santo Domingo y Mèxic, on es va iniciar com a tipògraf i editor. Tornat a Catalunya el 1948, fou un dels pioners de la represa editorial catalana després de la primera postguerra, encara sota el jou ferri de la dictadura franquista.

La seva obra magna fou "Incerta glòria", una novel·la en la qual ens dóna una personal i imprescindible visió dela Guerra d'Espanya.

En un dels passatges d'"Incerta glòria" fa referència a l'exili republicà i explica l'episodi arran del qual vull fer-vos la proposta musical d'avui. Per ajudar al lector, he de dir que en el passatge que cito a continuació s'uneix la imatge de l'exili amb la figura vençuda de Crist amb la creu:

"...en aquells darrers dies, els dies incoherents dels nostres últims desastres, quan cossos d'exèrcits sencers, pulveritzats per l'artilleria, els tancs i l'aviació, havien de fer interminables marxes deixant un rastre de morts, de moribunds, de malalts, de rerassagats que ja no podien més de fatiga. Sovint a l'hora de la posta, damunt la carena del fons, entre les dels soldats que els feixucs fusells-metralladors doblegaven, em semblava veure la Seva silueta retallant-se contra el cel del capaltard. [...] Com podria oblidar mai aquell moment, quan ja arribats a la carena dels Pirineus i mirant allà al lluny la gran plana amb tot de pobles i ciutats que fumejaven, com un adéu a la pàtria crucificada que anàvem a abandonar, vam entonar el "Virolai"! Tots, fins els anarquistes: que en aquells últims dies anàvem tots barrejats en el galimaties indescriptible de la desfeta suprema." (1)

Pot el lector imaginar aquest moment? Tots els qui fugien dels vencedors –i no oblideu que els vencedors eren els guerrers de la "Santa Croada", defensors de l'integrisme nacionalcatòlic, salvadors de la fe, soldats de Crist, regeneradors de l'Espanya i l'Europa dissortades que havien caigut en les urpes malignes del comunisme, una ideologia perversa sorgida de la conspiració judeomasònica pels designis dels miserables savis de Sió–, en el moment de prendre comiat de la terra, entonen espontàniament una cançó. Totes les veus dels vençuts: republicans, anarquistes, comunistes, ateus –"los rojos", en el llenguatge del feixisme vencedor– s'uneixen en un cant. Podien haver entonat –abrandada, vindicativa, heroica–la Internacional; o bé –amb exaltació patriòtica– "Els segadors", l'himne nacional de Catalunya, o –amb l'esclat de malenconia que feia al cas– la melodia planyívola i enyoradissa de "L'emigrant"... Però, no: canten el Virolai, l'himne ala Marede Déu de Montserrat.

I és que, al marge de les conviccions religioses, de la fe personal, de les posicions ideològiques, el Virolai és una melodia fortament arrelada en l'ànim col·lectiu dels catalans. Una cançó que aplega en una sola expressió, l'emoció íntima, el sentit solidari, de poble, és a dir, el sentiment patriòtic, i també –perquè la història ho ha volgut– la vindicació d'una catalanitat solidària amb les persones, els paisatges, les tradicions i la història del nostre país.

Us convido a escoltar-la.

La lletra del Virolai és de Jacint Verdaguer, sacerdot i poeta. Crec, sense cap mena de dubte, que Verdaguer és un dels grans, dels grandíssims poetes europeus del XIX. Si hagués nascut a qualsevol lloc d'Espanya, si no hagués estat català i si la seva llengua literària hagués estat el castellà en lloc del català, Verdaguer seria una figura imprescindible en l'estudi del Romanticisme peninsular; si hagués nascut a França, Anglaterra, Alemanya, seria un dels referents de la poesia romàntica europea. Però va néixer a la plana de Vic, ancestral, recremada pel sol a l'estiu, cobertes per la boira a l'hivern, i la seva llengua familiar i literària fou el català.

La música del Virolai és del compositor Josep Rodoreda.

El Virolai està indissolublement lligat a un paisatge emotiu, però també a un paisatge natural: les muntanyes de Montserrat i al monestir benedictí on es venera la imatge de la VergeNegra(2). Paisatge singular, de formes capricioses i inquietants, de perfils misteriosos d'evocacions esotèriques. El 23 d'octubre del 1940 –el mateix dia en què es reunien a Hendaya el General Franco i el Führer Adolf Hitler–, el fundador de les SS, Heinrich Himmler, va arribar a Montserrat obsedit amb la identificació d'aquest paisatge amb el Montsalvat wagnerià de Parsifal i convençut que al Santuari, guardat pels secret dels monjos, o a l'excepcional biblioteca del monestir, hi trobaria el Sant Grial (3) o les pistes que el durien fins a aquest objecte sagrat i totpoderós que havia de perpetuar Hitler al poder per sempre. Naturalment, no hi va trobar el Sant Grial, i en va marxar amb les mans buides i enormement emprenyat, perquè no el va rebre cap dels responsables de la comunitat benedictina i van delegar aquesta feina "d'obligada i inexcusable cortesia" en un dels monjos que parlava alemany...

Himmler en montserrat

L'emprenyament de Himmler, però, no va acabar aquí. Quan, de tornada, va ser a Barcelona, a l'Hotel Ritz on s'allotjava, li van robar la cartera. Diuen que hi duia el mapa de Montserrat amb un seguit d'indicacions i pistes per trobar el Sant Grial; també diuen que contenia secrets oficials de gran importància... Deixem-ho aquí, perquè aquesta és ja una història que no fa al cas.

Sí que és cert, però, que el monestir de Montserrat guarda un gran tresor, deixant de banda col·leccions bibliogràfiques i artístiques. Em refereixo a la seva extraordinària i dinàmica riquesa musical, la mostra més destacada de la qual és la seva "escolania", el cor infantil més antic d'Europa. En parlarem altres vegades en aquesta crònica, perquè hi ha un corrent permanent de comunicació entre l'activitat musical del monestir i l'educació musical a Catalunya. Avui, però, per completar la invitació a conèixer la música catalana i el seu entorn, vull convidar-vos a sentir l'Escolania de Montserrat uns moments musicals de la MissaRomanade Pergolesi (Gloria, Laudamus Te –amb un solista de l'Escolania– i  Gratias agimus tibi), en un concert celebrat a l'església de Santa Agnès de Roma amb la direcció musical del monjo montserratí, gran renovador dels mètodes d'educaciuó musical, Ireneu Segarra.

NOTAS

(1) Joan SALES: "Incerta glòria (seguida d'El vent de la nit)". Club Editor, Barcelona, 2007. Pàgs. 462-463.

(2) Qui ho vulgui, pot veure i sentir un breu documental en portuguès sobre Montserrat i el Santuari on es venera la Marede Déu de Montserrat, sabent, però, que la informació va acompanyada de la invitació a la devoció i la pregària http://www.youtube.com/watch?v=8f9rUMCOD5w&feature=related

(3) Aquest episodi històric fou tema per a una novel·la de Montserrat Rico Góngora de la qual existeix una versió portuguesa: "A abadia profanada" (ed. Planeta, 2010). No en puc recomanar la lectura perquè no l'he llegida.

El mes de febrer del 1939 llargues corrues de republicans catalans i espanyols omplien les carreteres i els camins cap a França, on havia de començar per a ells un exili incert. Molts d'ells no tornarien mai a trepitjar la terra on havien nascut; molts havien de conèixer les penalitats dels camps d'extermini nazis, d'on pocs en van sortir vius; d'altres es van afegir a la Resistència francesa; n'hi va haver que van formar escamots (maquisk) i van romandre actius en la lluita armada contra el franquisme; molts van tornar a Catalunya quan van poder, al cap de mesos, d'anys o fins de tota una vida.X Ara que se'n compleix un nou aniversari, us proposo d'evocar aquell episodi dissortat de la història europea del darrer segle escoltant els versos de Pere Quart (el pseudònim poètic de Joan Oliver) en la veu i amb la música de Lluís Llach, que canta les "Corrandes d'exili" (1):

http://www.youtube.com/watch?v=nuO0VxstnkX

La fugida dels vençuts s'havia fet multitudinària amb la proximitat de les tropes franquistes a Barcelona. En el seu llibre "L'holocaust espanyol" (2), l'historiador britànic Paul Preston descriu aquell moment amb les paraules que us convidem a llegir, en les quals recull els testimonis de l'escriptora catalana "Teresa Pàmies" (del seu llibre "Quan érem capitans") i de Teodor Garriga (en una entrevista radiofònica):

«Quan el 23 de gener va arribar a Barcelona la notícia que els franquistes havien arribat al riu Llobregat, va començar un èxode colossal. El dia abans, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va recórrer en cotxe per última vegada el centre d'una ciutat deserta mentre els fullets que incitaven a la resistència voleiaven pels carrers juntament amb els carnets estripats dels partits i els sindicats. L'endemà al matí els carrers s'omplien amb el fum de la crema dels documents de les conselleries, els partits i els sindicats. La jove comunista Teresa Pàmies va ser testimoni, el dia 26, de les esfereïdores escenes de pànic que hi va provocar l'avenç dels franquistes:

»"De la fugida de Barcelona el 26 de gener de 1939 no oblidaré mai una cosa: els ferits que sortien de l'hospital de Vallcarca i, mutilats, embenats, gairebé despullats, malgrat el fred, baixaven a les carreteres demanant a crits que no els deixessin a mans dels vencedors. Tots els altres detalls d'aquell dia memorable resten esborrats o atenuats per la visió d'aquells combatents indefensos. [...] La certesa que els republicans vam sortir de Barcelona deixant-hi aquells homes em farà avergonyir sempre. S'arrossegaven per terra els sense cama. Alçaven l'únic puny els sense braç; ploraven de por els més joves, esdevenien folls de ràbia els més vells; s'arrapaven als camions plens de mobles, de gàbies, de matalassos, de dones de boca tancada, de vells indiferents, d'infants aterrits: cridaven, udolaven, renegaven, maleïen els qui fugíem i els abandonàvem.

»Hi havia uns 20.000 soldats republicans ferits a Barcelona. Les seves ferides i els membres amputats eren la prova que havien lluitat al front, i la garantia que serien víctimes de represàlies.

 »450.000 dones, nens, ancians i soldats vençuts avançaven a peu en destinació a França. [...] Tots els que podien s'apilotaven en qualsevol sistema de transport imaginable. Enmig del fred intens, de la neu i l'aiguaneu, per carreteres bombardejades per l'aviació rebel, molts altres anaven caminant, embolicats amb mantes i portant unes poques possessions, alguns amb nens als braços. Les dones donaven a llum a les cunetes. Els nadons morien de fred; els nens, esclafats a trepitjades. Un home ha resumit l'horror d'aquell èxode atroç: "Al costat de la carretera, hi havia un home penjat d'un arbre. Un peu portava una espardenya i l'altre era descalç, i sota els peus d'aquell home penjat hi havia una maleta oberta amb un infant petit que havia mort de fred durant la nit". No se sap quanta gent va morir a les carreteres de camí cap a França.

 »Als milers de persones que van fugir els esperava un futur infaust, però el van preferir a ser 'alliberats' per les tropes de Franco. A partir del 28, un govern francès ple de reticències va permetre que els primers refugiats travessessin la frontera. [...] La Garde Mobile francesa rebia els vençuts republicans com si fossin delinqüents. Dones, nens i ancians, els portaven a campaments temporals. Als soldats, els desarmaven i els conduïen fins a camps insalubres a la costa, cuitadament improvisats dividint trossos de platja amb filat de pues. Sota la mirada buida dels guàrdies senegalesos, els refugiats improvisaven llocs per arrecerar-se cavant a la sorra molla del camp de Sant Cebrià, a pocs quilòmetres al sud de Perpinyà.

 »Mentrestant, la desfilada formal d'entrada a una Barcelona sinistrament buida anava encapçalada pel cos militar de Navarra, comandat pel general Andrés Solchaga. Els van concedir l'honor, segons un oficial britànic adscrit al quarter general de Franco, "no perquè haguessin lluitat millor, sinó perquè 'odien' millor, quan l'objecte d'odi és Catalunya o un català".Un amic de Franco, Víctor Ruiz Albéniz, va publicar un article en què comentava que molts companys franquistes estaven convençuts que Catalunya necessitava "un castigo bíblico (Sodoma y Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y del separatismo... como único remedio para extirpar esos dos cánceres por el termocauterio implacable". Cap dels generals conqueridors ni els falangistes va fer cap referència a l'eradicació del marxisme o de l'anarquisme. Tot el seu discurs versava sobre la conquesta de Catalunya per Espanya. La seva retòrica era una mica més conciliatòria que la de l'oficial que va dir a un periodista portuguès que l'única solució al 'problema català' era "matar a los catalanes. Es sólo cuestión de tiempo".»

De les "Corrandes d'exili" de Pere Quart hi ha una versió musicada anterior, del malaguanyat Ovidi Montllor

 (http://www.youtube.com/watch?v=_1Neu9l7lRg&feature=related), acompanyada d'imatges de diferents actuacions de l'Ovidi (a qui veiem també vestit per participar en les festes de moros i cristians; tampoc en aquest cas hi ha imatges de l'exili). També podeu sentir-la, si us ve de gust, en la veu de Sílvia Pérez Cruz, que fa una interpretació molt personal de la partitura de Lluís Llach

 (http://www.youtube.com/watch?v=N4Bbx1_4Dgc).

CORRANDES D'EXILI

    Una nit de lluna plena
    tramuntàrem la carena,
    lentament, sense dir re ...
    Si la lluna feia el ple
    també el féu la nostra pena.

    L'estimada m'acompanya
    de pell bruna i aire greu
    (com una Mare de Déu
    que han trobat a la muntanya.)

    Perquè ens perdoni la guerra,
    que l'ensagna, que l'esguerra,
    abans de passar la ratlla,
    m'ajec i beso la terra
    i l'acarono amb l'espatlla.

    A Catalunya deixí
    el dia de ma partida
    mitja vida condormida:
    l'altra meitat vingué amb mi
    per no deixar-me sens vida.

    Avui en terres de França
    i demà més lluny potser,
    no em moriré d'anyorança
    ans d'enyorança viuré.

    En ma terra del Vallès
    tres turons fan una serra,
    quatre pins un bosc espès,
    cinc quarteres massa terra.
    "Com el Vallès no hi ha res".

    Que els pins cenyeixin la cala,
    l'ermita dalt del pujol;
    i a la platja un tenderol
    que batega com una ala.

    Una esperança desfeta,
    una recança infinita.
    I una pàtria tan petita
    que la somio completa.

   (Pere Quart)

(1) Les imatges que acompanyen la cançó són una anècdota inevitable que desvien l'atenció del tema. Podeu prescindir-ne. 

(2) PRESTON, Paul: "L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després", traducció de Jordi Ainaud i Joan Quesada. Barcelona, Editorial Base, 2011.

Avui, a dos dies vista del trenta-unè aniversari de l'assalt al Congrés dels Diputats espanyol per la Guàrdia Civil (el "23 F"), us convido a escoltar "La dansa del sabre" del grup La Trinca, que en va fer el relat satíric i humorístic dels fets:

L'any 1969 començà la seva aventura musical el grup format per Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pascual, que, amb el nom artístic de La Trinca, van aconseguir immediatament una gran popularitat pel to humorístic de les seves cançons, la facilitat comunicativa de la seva música i la pràctica d'una sàtira hàbil, que jugava amb el context sociopolític en aquella Catalunya dels darrers anys del franquisme i les segones lectures a què els molts anys de censura i de persecució de les llibertats ens havien habituat. L'activitat del grup es mantingué en la línia original de les actuacions públiques i la creació d'espectacles musicals fins a la meitat de la dècada del 1980, en què van derivar cap a la producció audiovisual.

Així doncs, la carrera de La Trinca se circumscriu en un espai temporal de catorze anys que té com a centre l'any 1975, el de la mort de Franco. Temps convulsos en què es viu l'"abans" i el "durant" d'una transició política, sobre la qual el "després" ha confirmat les pitjors expectatives. El 23 de febrer (el "23 F") del 1981, la Guardia Civil prenia el Congrés dels Diputats, a Madrid, i segrestava tot el Parlament espanyol durant l'acte d'investiduara del nou president Leopoldo Calvo Sotelo. A València, el General Milans del Bosch treia els tancs al carrer amb la pretensió de prendre la ciutat. Passada la mitja nit, el rei Joan Carles I va fer una al•locució televisiva en què desautoritzava els colpistes. Fa pocs dies, però, Alemanya ha aixecat el secret sobre els informes del seu ambaixador a Espanya d'aleshores, en els quals informa que el rei reconeixia la bondat dels motius que guiaven els colpistes.

El 23 F fou un punt d'inflexió, que va tancar moltes portes i va frustrar molts somnis de llibertat. A partir d'aleshores, la lectura de la Constitució va ser summament "prudent". I la "prudència", ja sap, en política vol dir deixar de banda totes les reformes, ajornar tant com es pugui les llibertats, frenar o domesticar la democràcia, desarmar les consciències i armar i fins blindar els poders fàctics. I gràcies a allò (si més no en part) la Constitució Espanyola va ser allò que els personatges del règim franquista que van participar en la seva redacció, representats en l'ínclit Manuel Fraga Iribarne, havien previst: la possibilitat de donar continuïtat a l'ideari franquista del nacionalisme espanyol i tota la seva xerrameca patrioteril. Espanya, emparada en l'il•lusionisme democràctic, oportunament frenat per la por del cop militar i tornat a la "prudència" del conservadorisme en què ara ens trobem, ja podia tornar a ser "nacionalista", "conservadora" i "catòlica" (és a dir, amb les benediccions del cardenal Rouco Varela i de tota la Conferència Episcopal) sense complexes. Avui, trenta-un anys després d'aquell 23-F, ens sembla insòlit que els nois de La Trinca fossin capaços d'esmolar les eines del seu ofici parodiant, amb la música de la Dansa del Sabre, l'assalt al Congrés dels Diputats que segrestà la democràcia espanyola, i exposant amb la música d'un "paso doble torero" la figura d'un personatge com Manuel Fraga Iribarne, ministre de Franco, pervertidor –amb l'assentiment i la conformitat de molts- de la reivindicació democràtica, salvador de l'aparell ideològic nacionalista del franquisme i fundador del partit Alianza Popular –que va votar NO a la Constitució- i que avui, reconvertit en Partido Popular ocupa el poder a Espanya, amb majoria absoluta i un suport desacomplexat de gran part de l'electorat espanyol, exhibeix la Constitució com a arma inquisitorial contra les reivindicacions nacionalistes, contra els "excessos" de les llibertats democràtiques, contra el "futur" (1):

L'humor català és sempre punyent, sovint barroer, però sol ser enginyós, i els anys d'història ens han ensenyat a ser "hàbils" i a utilitzar segones i terceres lectures. Ens agrada enriure'ns de nosaltres mateixos, i ho fem amb un humor irreverent, iconoclasta. Si no ho féssim així, probablement no sobreviuríem a l'assot persistent dels mals vents de ponent. Per això optem sovint per l'humor. Però sovint l'humor és el vehicle que canalitza la ràbia col•lectiva i estableix complicitats necessàries.

(1) Si us ve de gust, en podeu sentir la versió castellana, seguida de la versió catalana original, en el vídeo "Vida y milagros de Manuel Fraga", amb imatges documentals de la biografia del personatge. Aquest enregistrament té, però, l'inconvenient que es talla al final de manera abrupta.